08 març La Trabucada: Corrupció i periodisme.
El periodisme mai s’ha d’utilitzar com una arma, amb la informació no s’ha de jugar, només s’ha de transmetre tal qual, sense embuts ni cotilles, menys encara canalitzada i orientada. Qui informa després de veure, escoltar i contrastar és un periodista, qui elabora una informació partint d’unes conclusions prèvies interessades, és un manipulador.
No és nou, nazis i règims totalitaris mai han detallat la realitat dels fets, sinó la versió que impacti sobre el receptor i el condicioni a favor seu. Pitjor que un mal periodista és un periodista corrupte, no importa si s’ha venut per diners, per un càrrec o per perjudicis ideològics, el resultat és el mateix i sempre és preferible rebre una informació incompleta, que una informació manipulada.
Al segle XXI encara hi ha periodistes que creuen que la seva missió no és informar, sinó salvar la humanitat. Fora de les dictadures no té cap sentit allò de “Cada taula, un Vietnam”, ni emular els “huertamaros”, aquí i avui ningú no s’ha de jugar el físic, amb multes i presó, com fa mig segle, però hi ha qui s’obstina a fer escàndol de tot, són els manyacs aduladors dels intocables: propietaris de mitjans, d’anunciadors i subvencionadors amb diners públics, dels qui callen els abusos en cortines de fum de notícies tergiversades.
Abans engegar un mitjà de comunicació costava molts diners i el prestigi s’obtenia guanyant-se el públic cada dia; avui com aquell qui diu amb dos rals muntes un pseudoinformatiu i no diguem un digital o accedeixes a les xarxes, ara la competència per l’audiència no afavoreix la veritat i menys quan es busquen resultats econòmics, de manera que avui és més important donar-li al lector el que vol llegir, que no informar-lo del que ha passat.
Premsa, ràdio o televisió viuen preocupats per les xifres, el nombre de receptors marca la tarifa de publicitat i la subvenció amb diners públics, així els mitjans funcionen com el cinema, les pel·lícules es mesuren per la taquilla i sempre veureu que els bons són el General Custer i el Setè de Cavalleria, perquè una pel·lícula on guanyin els indis amb Sitting Bull i Crazy Horse no va enlloc, es fan films de guerra i no de pau, l’escàndol ven i l’harmonia no.
Aquesta és la trista veritat, la nostra no és la societat de la informació, amb la veritat per davant ja no vas enlloc, el que té audiència és embolicar la troca i tergiversar, el que és rendible és la manipulació continuada, informar cada dia aparèixer a ulls del públic com un periodista redemptor d’oprimits i descobridor de complots inventats per vendre, avui el consum informatiu necessita foscor perquè l’aigua, si és clara i transparent, no ven, avui és ben veritat que vivim en una societat que cada dia es venen molts més periodistes que exemplars de diaris.
Joan Pallarès-Personat.