15 març La Trabucada: La “Mili”.
Una prèvia abans de començar: per a qui no ho hagi conegut, explico que anomenàvem “mili” al servei forçós i obligatori que els nascuts homes havien de prestar gratuïtament a l’exèrcit en la seva joventut, durant un període de temps, que en èpoques recents era cosa de més d’un any o cap als dos.
La “mili”, el servei d’armes obligatori, existeix a molts països i en d’altres que l’havien abolit ara parlen de reinstaurar-lo, però aquí, dilluns passat va fer vint-i-cinc anys que deixava de ser obligatori, una casualitat perquè avui diumenge, dia 15, en fa cinquanta que sortia de l’Àfrica tornant a casa després de passar un any i mesos fent de soldat i veient-les de tots els colors.
Avui parlo de la “mili” i constato que ara gairebé no se’n parla, abans les aventures de la “mili” eren tema recurrent entre cenacles masculins i, que no es parli de la “mili”, més que una victòria, és un tema generacional, perquè si la meitat de la població, les dones, no la feien, de l’altra meitat, només els homes damunt la ratlla dels cinquanta anys han pogut passar l’experiència.
Era el 9 de març de 2001 quan el controvertit ministre de defensa Federico Trillo, el que al Congrés dels Diputats cridava “!Manda huevos!”, o revisant la tropa que el rebia a El Salvador va cridar “|Viva Honduras” i per no afegir-ne més el de quan l’accident del vell i tronat avió Yakoiev42 enviava a les famílies difunts equivocats, li va correspondre donar la notícia, anunciant allò que durant dècades joves, mares, xicotes i tanta i tanta gent, hauríem volgut escoltar.
Abans i després d’aquella data l’opinió majoritària sobre la “mili” ha estat gairebé unànime: “una pèrdua de temps”, però també abans, com ara, sempre hi ha qui rebla la frase dient “a alguns els hi aniria molt bé”, tant en el sentit d’espavilar-se, com de disciplinar-se i tenir cert sentit de l’ordre, encara que quan la gent tenia el costum d’explicar-ne històries, la majoria no eren de comportaments exemplars, però semblava que a un soldat se li podien tolerar
certes facècies i transgressions.
Avui, sense cap nostàlgia, faig memòria que fa cinquanta anys lliurava la roba militar, em vestia com un civil i tornava d’Àfrica, però encara quan en els mitjans veig reportatges de guerra amb els soldats lluitant, no puc menys que pensar que dins d’aquell uniforme hi ha una persona del poble, amb un cor que batega per la seva família, els seus amors o les seves pors, perquè en totes les
guerres, els qui manen mai no es despentinen, i la guerra sempre li fan fer i patir al poble, deixen que sigui el poble qui la perdi, i al final al poble li fan pagar tots els costos i destrosses.
Joan Pallarès-Personat.