10 febr. Llavors La Sagrera feia olor de caliquenyo.

Sempre poc fumador, de pipa tota la vida i ara, a la senectut, d’algun havà quan la festa ho demana, o d’un paupèrrim caliquenyo diari abans d’anar a dormir, tota la vida ha estat una odissea trobar tabac.
Fa anys, a La Sagrera, com arreu del païset, els estancs tenien ben poc tabac de pipa. Només marca nacional, dolenta, poca varietat i de picadura, l’anomenada “Selecta”, varitablement un eufemisme, perquè semblava més fulla de patatera, que de tabac.
Als anys setanta a la Sagrera, es fumava a tot arreu, però els bars essencialment feien olor, o pudor, de caliquenyo, també de fària o de “senyorita”,
que es comercialitzava sota el nom de “entrefinos”. Naturalment que molta gent fumava paper, més tabac negre que ros, però el perfum que impregnava els establiments era el de cigar “low cost”.
Les fàries i les senyorites es venien als estancs, encara que, respecte a les primeres, també hi havia certa matuta. El caliquenyo, en canvi, era un cigar genuí nostrat, fet a Juneda o en terres d’Alaquàs, Torres de Quart o la Canal de Navarrès, al País Valencià; cilindre de deu centímetres de tabac Burley, com el que es fa a Kentuky o Missouri, de figura irregular i cargolats a mà, amb tripa de picadura, subjectat pel capot, fulles de mitja planta, i embolicades amb la capa, de fulla basta, negra, amb irregularitats i nervis.
El caliquenyo tenia un major sabor i una olor ben peculiar, i el valor afegit que era clandestí, fet totalment d’amagat, distribuït per una xarxa màgica. No se’n trobaven, però tothom en venia. De fet els caliquenyos no es van comercialitzar legalment als estancs fins el segle XXI.
Ara potser costa més a La Sagrera, com arreu del païset, trobar caliquenyos. De contraban ja no n’hi ha. A més a més, aquí el comerç està tant malament que fins i tot l’estanc del carrer Gran –al carrer Gran de la Sagrera tota la vida havia tingut un o diversos estancs– va marxar a l’exili cap a un altre barri fa un any i els altres estancs no tenen caliquenyos.
La veritat és que els he anat recorrent tots, la resposta sempre sol ser la mateixa; no en tenen, i a continuació, com disculpant-se acostumen a afegir que ja no en porten perquè els clients no en gasten, o “això ja no m’ho demana ningú”, afegint en algun cas un sospir dient “de les fàries ja només m’en queden dos clients”…
El cúmul va ser fa pocs dies en un estanc de la Meridiana, quan un estanquer jove no sabia que era un caliquenyo. Això d’entrar, demanar una cosa i, al damunt de no trobar-ne, haver d’explicar que és, és com anar a una farmàcia a fer-te la recepta.
Mai no m’he queixat de les prohibicions de fumar. Poc fumador com sóc, no és cap molèstia que estigui vedat arreu i, per una vegada al dia, fins si s’hagués de fumar cap per avall tampoc no seria tant greu. Els que més emprenya és que, per trobar el meu tabac, hagi de pelegrinar a un altre barri, perquè a La Sagrera, allò que era tant de casa, se n’ha perdut fins el record.

Joan Pallarès-Personat