30 jul. Atlètics a La Sagrera
Una de les imatges d’aquest estiu ens remet a l’altra banda del món, a l’anomenat país del sol naixent. El Japó, amb la seva capital, Tòquio, com a abanderada, acull enguany uns Jocs Olímpics amb retard i sense públic; una cita atípica que, per tot plegat (absències atlètiques importants incloses), quedarà descafeïnada fins i tot en el nostre record individual i col·lectiu.
Els valors de l’esport
Aquests grans esdeveniments esportius, com també ho són els Campionats del Món d’atletisme o de natació, a l’igual que les competicions més destacades de futbol, basquetbol o de qualsevol altra disciplina, exerceixen un gran pol d’atracció per a les audiències televisives i, a la vegada, constitueixen un bon estímul per promoure l’activitat física entre la població, en especial entre les joves generacions. I és que són precisament els nens i adolescents els qui més busquen emmirallar-se en aquests atletes que aconsegueixen grans fites. Veure un Usain Bolt dinamitant el cronòmetre, una Simon Biles desafiant les lleis de la física o un Michael Phelps banyant-se en or després de batre rècords sense límits suposa un bon esperó per als que creixen mancats de referents. Els valors de l’esport, amb la virtut de l’esforç i l’afany de superació com a elements destacables, proporciona a no pocs joves una guia en aquest deambular per la vida.
L’esport també és un ascensor social, malgrat que hi ha molts pares que s’obsessionen amb aquest aspecte i només pretenen que els seus fills practiquin esport amb l’objectiu que un dia puguin signar un contracte milionari que els tregui de la seva misèria econòmica. En aquests casos resulta impossible treure’ls de la misèria moral i de la ignorància. És per això que, massa sovint, assistim a problemes de frustració personal, després de la pressió a què se sotmet la canalla amb el propòsit que assoleixin uns objectius que no només queden fora de les expectatives dels menuts sinó que, fins i tot, lluny del seu abast. Comentaris a banda mereixerien els tristos espectacles que alguns progenitors protagonitzen en les pistes escolars, que provoquen vergonya aliena a tots els que participen d’aquestes activitats.
Manca d’instal·lacions
Al marge que aquestes grans manifestacions esportives sempre amaguen aspectes qüestionables i interessos espuris, cal acollir amb satisfacció la seva celebració i aquesta funció de promoció d’hàbits tan saludables com l’esport. Tanmateix, que es fomenti la pràctica esportiva entre la població i, després, no hi hagi unes instal·lacions per dur-la a terme resulta lamentable. I, en aquest sentit, a La Sagrera no podem dir que estem ben equipats. És cert que, recentment, hem assistit a la inauguració del centre Camp de La Ferro, un equipament ferm, tot i que no perfecte i que queda a un dels extrems del barri. Però, en general, La Sagrera no gaudeix d’una àmplia oferta per a practicar esport.
Des del consistori, caldria reflexionar sobre la necessitat de correspondre el desig del veïnat d’abonar-se a l’exercici físic. Als qui ens agrada practicar el running, per exemple, no trobem espais on puguem desenvolupar aquesta disciplina sense les interrupcions dels semàfors i sense que, mútuament, ens molestem amb vianants, bicicletes, patinets i altres formes de desplaçament que concorren a les voreres del barri, pràcticament l’únic reducte on es pot dur a terme l’activitat. I, també molesta, i molt, comprovar que els plànols que confecciona l’ajuntament per mostrar els equipaments públics siguin enganyosos. A l’igual que hi ha zones verdes que, mapa en mà, sembla que siguin esplèndides i que, a peu de carrer, resulten lamentables i de tot menys verdes, en ocasions ens trobem amb zones identificades com a equipament esportiu i que, en realitat, són uns tristos sorrals on la gent hi juga a petanca; una activitat on, a banda que l’exercici i el moviment són limitats, molts compatibilitzen amb una altra tan incompatible amb l’esport com és el fumar i que, ja em perdonaran, posa en qüestió que aquest joc pugui ser elevat a la categoria d’atlètic.
Jordi Vilagut