18 maig Barcelona, ciutat de curses i manifestacions.

Si parlem de transport i mobilitat, no hi ha dubte que els trens de rodalies són un desastre i els de mitjana o llarga distància una presa de pèl; en les zones rurals no hi ha més remei que el cotxe propi o anar a peu, però tot plegat no és res com el caos de la ciutat de Barcelona qualsevol diumenge al matí.

Barcelona és una ciutat modèlica, el model Barcelona consisteix a atraure força gent de fora per a fotre fora als qui hi viuen. Els qui per obligació ens hem de moure per la ciutat els diumenges al matí superem estoicament i amb escreix les aventures d’un Indiana Jones, perquè Barcelona no té remei, però no s’amoïnin, encara hi ha marge per empitjorar. 

Els diumenges permeten circular lliurement als vehicles que consideren que no són tan verds perquè no són nous, però no arribaran a dues cantonades del seu aparcament perquè quedaran bloquejats per algun tall de trànsit; l’alternativa del bus és sots realista, parades on el primer bus que hi passa és a dos quarts de deu del matí, intervals de pas de 35 i 40 minuts entre busos, converteixen un trajecte de 30 minuts amb transbordament, en un llarg viatge de dues hores, suposant que no estigui tallada la línia o suspesa del tot.

L’alternativa del metro, a on arriba, no és molt millor, intervals de pas de 6 minuts, però com que no hi ha cap alternativa a superfície, amb els carrers col·lapsats, cap a certes destinacions els combois semblen hores punta de dilluns al matí.

Per què Barcelona queda bloquejada cada diumenge al matí de tot l’any? Pel fet que és una ciutat aparador, una sala de festes per a diversió de desvagats, un parc temàtic per a fer-s’hi “selfies”, on tothom ho passa bé, menys el qui hi viu i el qui hi treballa.

El diumenge que no tallen els carrers perquè corren la Marató, els tallen per la milla urbana, la cursa dels grans magatzems, la dels malalts hemorroics, la carrera ciclista, la marxa de les dones, la Fórmula 1, la desfilada “fashion”, el rallye d’andròmines o la cursa internacional de caragols bovers.

Quan no hi ha cursa hi ha una manifestació, que si contra la guerra de Cuba, que si pel retorn dels últims de Filipines, fel creixement dels pigmeus, el sexe, el gènere, el número, el complement directe i l’article indeterminat i, si cal, es munta una concentració i es fa un tall de trànsit en contra de les manifestacions que tallen els carrers.

A més caldria afegir les zones de vianants dominicals, pacificades en diuen per què la guerra la porta a un altre lloc, però si un diumenge es pot respirar, sempre hi haurà alguna celebració pública d’un títol esportiu (per les quals ni tenen l’espera matinal i l’improvisem un vespre en un tres i no res) o les festes majors de cada barri (passen de 70), o les rues de carnestoltes o les Cases Regionals, però si restes encara un diumenge al matí sense paralitzar la ciutat, a l’Ajuntament sempre li queda el recurs de les obres, que fa la dita castellana “obras son amores” i doncs que ens estimen “avant la lettre”, després ja lespagarem.

Moure’s per Barcelona un diumenge al matí és un acte heroic, ho saben els soferts cambrers, cuiners, cuidadores, sanitaris, vigilants, tanta i tanta gent que treballa diumenges i festius, o saben també els qui van a visitar o a cuidar un malalt. En diumenge a Barcelona, pots decidir a quina hora surts de casa, però mai podràs calcular quan arribaràs on vas i encara menys per quin camí.

Barcelona ho aguanta tot, aguanta això i més, una ciutat que és capaç organitzar simultàniament i a la mateixa hora, cada 5 de gener, quaranta cavalcades de reis diferents, no s’està de res, que només de reis i patges d’aquell dia en podíem omplir un estadi, una ciutat generosa i magnànim a l’hora de comptar el nombre d’assistents a un acte lúdic o esportiu, però amb una Guàrdia Urbana gasiva i garrepa quan dona xifres d’assistents a una manifestació. 

A tothom li agrada l’esport i la festa, però en el fons entre els que participen en les mogudes, molts experimenten ocupant l’espai públic una sensació de narcisisme i de poder, aquella frase de Manuel Fraga durant la Transició “La calle es mia” té per a molts una irrefrenable eròtica de domini fetitxista.

Joan Pallarès-Personat