12 maig Cal llegir, però no tot
Ser cortès i educat diu molt d’una persona, però potser tothom hauria d’establir un límit a la seva galanteria, un topall en el qual, com la vàlvula d’una olla a pressió, quan es superen uns nivells de prudència ens avises començant a xiular, a vegades la cordialitat es prodiga amb massa facilitat i gratuïtament.
Ho dic perquè avui el complex de crack, la síndrome del vencedor, està molt estesa. En camps com la boxa és evident que guanya el qui fot les castanyes més fortes i al futbol qui més gols marca, també en una empresa és fàcil establir qui és qui si seguim criteris de productivitat, però en el món artístic, en la pintura o l’escriptura, la cosa és més complicada i molt més fàcil fer passar gat per llebre.
La llista de llibres més venuts no vol dir que siguin llibres llegits, ni molt menys que interessin al comprador, que potser els adquireix pel compromís de fer un regal, quants llibres començats a llegir no es passa de les primeres pàgines i, encara, dels llegits sencers, quants agraden? També passa en pintura, l’èxit d’una exposició pot estar en consonància amb la qualitat de la croqueta o el canapè del càtering del vernissatge.
No cal barallar-se cada dia, ni viure l’esperit de crític d’art, però si posar els punts sobres les is, ni adorar allò que no ens agrada simplement perquè agradant a la majoria podíem quedar per ignorants.
Al pa, pa i al vi, vi, que la sensibilitat no es compra en màsters de peatge, ni creuant oceans i continents. Ningú s’avergonyeix de triar a la carta el plat que li plau i rebutjar, de pla, allò que ni li plau. Si en la lectura són igual de selectius, anirem millor, guanyarem temps i serem més feliços, i sobretot, quan surt algú diem que tal o qual lectura és imprescindible, sortir corrents, que de lectures imprescindibles només ho són les dels prospectes de les medicines que prenem i en canvi, com a gènere literari, no tenen massa bona crítica.