08 febr. Cançó de les fulles
Esbarriades fulles seques, lleus,
silencioses però insubstituïbles,
us despreneu imperceptibles
blasmant un cel que no us protegeix.
Mortes i vives, cobriu i vestiu
mon cor tristoi. La vostra decadència
obtura reguerons de carrer fets d’absències.
En l’aire suren serenates, vius
sons de viola, clarinet, xilòfon
soprano, pregonant no sé quin cant…,
i em robeu cada dia un xic més
la cartera i per tot l’abast del meu
fer impotent us cullo amb els braços,
us aixeco i escampo amb plors al cor.
Caieu dels arbres cap al tard
amb música imperceptible i greu,
com llàgrimes del cor que no s’eixuguen.
Jo us estimo així… Quin vent us mou,
us sacseja i arrenca en fer-se fosc?
De forma sorda us planyeu denunciant
la llei d’inexorable gravetat.
Unes ‘neu a parar a aquest paraigua
protector de l’amor, del nostre amor,
d’altres a les canals que van al riu…
Mortes i vives, cobriu i vestiu
mon cor tristoi, passant per la roureda
d’olor de fulla seca. ‘Neu a joc,
músics de tons subtils! Una pau resta.
‘Neu a joc,músics de tons subtils! Una pau resta.
‘Neu a joc, músics de tons subtils! Una pau resta.
Lletra i música: Pere Solà i Gussinyer, 2022
(*) Aprofitant la generosa iniciativa de La Sagrerina de publicar mostres de la nostra producció literària, em permeto enviar-vos ara i aquí aquesta poesia, que també és una cançó, com podeu veure.
La vaig confegir, fa pocs dies, primer en forma de vers automàtic, lliure. Posteriorment li vaig donar format d’hendecasíl·labs, sonets.
Simultàniament, amb l’ajuda del meu programa de música, anava escrivint la cançó. En el fons, la poesia és música…
El vers no té secret. Les fulles que cauen, silencioses, són els referents de la nostra vida, familiars, persones privades o gent de vida pública, gent que ens importa i la desaparició de la qual ens deixa una mica més sols. I a voltes profundament sols.
Hi ha gent que troba la poesia, en general, difícil. I per això no en llegeix. Potser els que en fem hi tenim part de culpa. Confesso que m’agrada eixamplar les costures de l’idioma fent servir frases “literàries” (“Una pau resta”), o paraules onomatopeiques (“Esbarriades fulles”). Esbarriar és, segons l’Enciclopèdia catalana, escampar coses aplegades, ordenades. “Anar a joc”: anar a dormir : a les comarques gironines es diu de l’aviram, i per extensió de les persones.