29 oct. Canviar d’hora o canviar de pas

Aquest matí ens hem llevat canviant d’hora els rellotges, ho fem dues vegades a l’any, encara que el del mòbil o els dispositius electrònics connectats a la xarxa ho fan automàticament. Ara, un parell de cops a l’any, recordem aquells temps que, cada dia, abans d’anar a dormir, li donàvem corda al rellotge, eren rellotges mecànics. 

Molt s’ha discutit de la reforma horària, de racionalitzar els horaris, de que aquest país anem a hora irracional, que vivim més de nit que de dia com els vampirs, que esmorzem a l’hora de dinar i dinem a l’hora de sopar, però és inútil voler demostrar-li a algú que modificant el seu horari viurà millor i produirà més, és com voler robar-li la cartera. 

Hi ha gent que primera hora són les deu del matí, altres que quan arriben a la feina fitxen i marxen mitja hora a fer el cafè, dues hores desprès de treballar, o potser hauríem de dir de romandre a la feina, surten a esmorzar i alguns estan esmorzant fins a tres quarts o una hora. 

Efectivament, a mig matí els bars s’omplen, els paletes, els mecànics del taller, els informàtics de la oficina, les mestres de les escoles, fins hi ha establiment que la seva caixa del dia la fa a aquella hora.

Hi ha llocs que a migdia surten de nou a “tomar una caña”, alguns ja no pugen a l’oficina i empalmen amb el dinar, uns dinars de feina de dues hores, amb paella el dijous i jornada intensiva divendres, tot plegat unes tardes paint la favada o el potatge i quan arriba l’hora de plegar, a fer galons, a allargar innecessariament la jornada fingint dedicació, rematant el temps perdut i no parlem dels que cada mitja hora surten al portal de l’empresa a fumar la cigarreta. 

A les vuit del vespre, quan fa hores que els establiments haurien d’haver abaixat la persiana, és quan fan el calaix, anar comprar tard, al límit horari per retardar la hora de plegar dels dependents, és una costum arrelada i, per alguns, una necessitat vital d’autoafirmació.

Sopar a les deu és normal, quan els ciutadans d’arreu, des d’Europa al Tercer Món, passant pels esquimals, es comencen a desvetllar aquí encara hem de fer el sopar. Anar a dormir abans de la una està mal vist i la televisió, reté milers de persones fins a uns hores inconfessables, aquí tothom escolta cada dia les dotze campanades i no poques vegades amb les criatures voltant per casa.

A la ciutat es fomenta la vida nocturna entre els joves, és subvenciona generosament fent pagar a tots els ciutadans el funcionament del metro les 24 hores durant els caps de setmana, per desprès alliçonar-los  en la sostenibilitat, el reciclatge, l’estalvi energètic i les renovables, mentre també els caps de setmana es restringeix al mínim la circulació d’autobusos, en diumenge el primer 34 que arriba a la Sagrera des de Barcelona ho fa a dos quarts de deu del matí i els festius passa cada mitja hora o més. 

No hem de canviar d’hora, sinó canviar nosaltres. Horàriament anem amb el pas canviat amb la resta del món, hi ha pobles on el centre cívic tanca a les deu de la nit, entitats que convoquen les reunions a les nou o més tard, conferències que comencen a les vuit del vespre, partits de futbol que acaben a la mitja nit, s’imposa la dictadura de la nocturnitat per a qualsevol cosa.

No hi ha remei, canviar d’horaris seria canviar d’Stato Quo i pocs estan disposats a fer-ho perquè, encara que cogui a més d’un, la majoria de gent continua creient que treballar, només vol dir anar a la feina i escalfar una cadira, divertir-se no es pot fer amb llum natural i que la puntualitat és una malaltia. 

Així, sense tocar ni quarts ni hores, mentre volen allargar l’edat de la jubilació, pretenen reduir la setmana laboral a quatre dies, potser el còmput d’hores al final serà el mateix, però això si, si redueixen la setmana laboral, l’estona d’esmorzar i els ponts són drets intocables com els d’anar a fumar una estona, que una cosa és conciliar la vida familiar i l’altre seria haver de pencar.

Aprofitant que hem tocat això de l’edat de jubilació, potser es reduirà la cua de l’IMSERSO, que divendres al matí, en una agència de viatges de la Sagrera, anava des del carrer Dublín fins a la plaça de la Tolerància. 

Curiós, mentre a la gent gran li escatimen el podòleg, s’ha de pagar l’odontòleg, se’n foten a la cara quan demana la dependència, no hi ha residències públiques i milers no poden pagar el rebut de la llum o arribar a final de mes, uns quarts se’n van de vacances low cost, tirant amb pólvora de rei. 

No dic que qui ha cotitzat tota la vida no s’ho mereixi, simplement que hi ha altres necessitats més urgents, però potser a algú l’interessa que existeixin els viatges de l’IMSERSO per alguna raó poc publicable, però a mi que no m’esperi, fa anys que hi puc anar, però no em sentiria còmode gaudint d’un viatge, segurament merescut, pensant que del plat que menjo, algú en faria tres àpats.  

A tantes coses li caldria ajustar les hores!!!.         

per Joan Pallarès-Personat
No t'ho guardis per a tu sol!


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies