10 jul. “Cara” o Creu
La polèmica cada any en la concessió de les Creus de Sant Jordi on quan no surten amb un ciri trencat, en trenquen mitja dotzena, m’ha fet pensar amb un familiar meu que la té i no en parla mai, la de un amic amb creu merescudíssima però que no se la treu ni per dutxar-se o la d’un altre, històric i avui nonagenari que quan li vaig preguntar si no li havien donat, em va confessar que va haver de pregar a un conseller, amic comú ja traspassat, que no ho gestionés, que sinó la seva dona i els fills no el deixarien entrar a casa.
Tots sabem com van les coses, que des de qualsevol institució bufen vent de popa als que són de la seva corda o als que els hi riuen les gràcies, mentre que als crítics, llenya. Dit clar, que només es bategen els que tenen padrins, o almenys així m’ho donava a entendre aquesta setmana en una conversa un alt càrrec de la Generalitat, quan parlant-li d’entitats de llarga trajectòria: cent, cent cinquanta anys que mai no els hi han concedit, ell em va dir que per a tenir la Creu de Sant Jordi, s’ha de demanar.
Entenc, en desgreuge del mandatari, que volia dir que o bé tu mateix o bé algú en nom teu, l’ha de sol·licitar a l’organisme competent, tal i com fa poc l’Ajuntament de Barcelona obria una pàgina web on per instancia havies de demanar el guardó conforme la teva entitat tenia cinquanta, cent o etcètera anys i acreditar-ho documentalment, veritablement uns reconeixements burocràtics, model de paper timbrat i pòlissa de cinc pessetes, només manca el funcionari amb visera i mànigues reforçades dient: “vuelva Usted mañana”.
Fa uns anys un amic francès, Chevalier de la Legión d’Honneur en va dir que una condecoració mai l’has de demanar, si te la concedeixen mai l’has de rebutjar i, finalment, quan la tens mai n’has de fer ostentació.
La novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa Il Gattopardo, excel·lentment portada al cinema per Luchino Visconti, té moltes escenes memorables, però recordo la de l’alcalde Don Calogero en el ball aristocràtic ostentant la única medalla que li han atorgat; en veure-ho el seu gendre, Tancredi Falconeri, nebot i hereu del Princep de Salina, li fa treure d’immediat, donant-li a entendre que on va per aquell món i entre aquella gent, volent lluir tal insignificança.
Estem perdent del tot la cultura de l’esforç perquè la de valorar el mèrit potser mai no l’hem tingut. Carles III deia que quan anomenava un nou càrrec creava un desagraït i cent ressentits, per a saber quan val una persona, una entitat, un col·lectiu, no hi ha millor mesura que valorar el que aporta, som el que donem, la resta, són romanços, hem perdut la mesura del premi i el valor de l’aprovació, la recompensa de l’aplaudiment s’ha desvirtuat tant que avui aplaudir és una obligació de cortesia, una pauta del ritual de salutació d’inici o de comiat a l’acabament.
Mal fet, desvirtuant l’aplaudiment hem devaluat l’esforç i l’excel·lència, hem equiparat la genialitat al fracàs, però encara resten instàncies, ben poques per cert, on un públic entès –i tot sovint blasmat perquè no accepta el cofoisme– que ens demostra que el silenci i la indiferència és la pitjor de les reprovacions.
Joan Pallarès-Personat