13 set. Cent anys del naixement de Jordi Sabater i Pi

Cent anys del naixement de Jordi Sabater i Pi, un primatòleg excepcional veí del barri barceloní de La Sagrera.

Quan era petita un dels llocs on més agradava anar era al Zoo de Barcelona, ciutat on vivia, i el meu pare m’hi portava molts diumenges al matí. Donàvem un tomb tranquil·lament per totes les instal·lacions. M’atreien els micos, però sobretot era molt fan de l’orca Ulisses i del Floquet de Neu (un goril·la albí únic al món). Ella es va veure forçada a emigrar per poder sobreviure, però ell va continuar al Zoo i jo, des que em vaig traslladar a Tarragona, sempre que anava a Barcelona per poc que pogués li feia una visita, fins que va morir.

Malgrat la meva militància des de la infantesa envers el Floquet de Neu, no seria fins ja de més gran quan vaig descobrir la història que hi havia al darrere d’aquest animal i, sobretot, la del científic que l’havia portat des de l’Àfrica. En tot, la meva gran sorpresa me la vaig endú un dia quan conversava desenfadadament amb uns amics a la Nau Ivanow i ens vam adonar que en Jordi Sabater i Pi feia molts anys que era veí d’aquest barri, un fet que havia passat molt desapercebut. Llavors ens vam plantejar d’organitzar alguna cosa per homenatjar-lo. Enguany, què es compleixen cent anys del seu naixement, m’ha semblat oportú dedicar-li un record per la seva saviesa i humanitat, doncs m’han vingut al cap molts d’aquells moments.

Quan vam confirmar que residia a La Sagrera, un dia el meu bon amic des que érem petits, en Xavier Basiana, arquitecte, fotògraf i gran revitalitzador cultural, llavors al capdavant de la Nau Ivanow (ara a la Bostik), vam decidir contactar-hi a través de la Universitat de Barcelona, on es trobava la seva col·lecció de dibuixos, sobretot de primats. Vam acordar una cita i ens va atendre molt amablement. Parlant amb ell, a més, vam descobrir que el març d’aquell any, del 2009, feia 40 anys que s’havia instal·lat a viure a La Sagrera. Ho havia fet el 1969 en un pis que la família havia adquirit quan vivien a l’Àfrica i venien a Barcelona per passar-hi les vacances, al carrer de Concepció Arenal.

 “Aleshores, cap al final de la dècada dels cinquanta, el nostre edifici era únic en aquella zona. Però quan ens hi vam instal·lar, les dues voreres del carrer ja estaven atapeïdes de cases. La immigració arribava a riuades, i Barcelona vivia un gran creixement urbanístic”, relata en el seu llibre biogràfic Okorobikó, el segon volum en català publicat pel National Geographic (desembre 2003). Casualitats de la vida, el primer va ser Els somnis de l’evolució, que vaig escriure a quatre mans amb l’arqueòleg i amic Eudald Carbonell i va sortir uns mesos abans, el març del 2003.

Sabater i Pi havia deixat doncs l’ambient plàcid de l’Àfrica tropical per començar una nova etapa enmig de la massificació d’un barri obrer travessat per La Meridiana. No serà fàcil habituar-s’hi a aquesta selva sorollosa, però la vida continua i cal mirar endavant. Comença a treballar al zoo i aprofita per obrir-se camí a la Universitat. De tota manera, de tant en tant farà escapades a l’Àfrica per dur a terme el treball de camp.

El nostre homenatge va ser el 15 de febrer del 2009, un diumenge al migdia, a la Nau Ivanow, el mateix dia que la Fundació La Sagrera complia 11 anys. L’organització va anar a càrrec de l’Associació de Veïns de la Sagrera, el Consell d’Entitats de la Sagrera, la Comissió de Festes de la Sagrera, la Nau Ivanow & Fundació Sagrera, amb la col·laboració especial de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), que va cedir l’exposició “Jordi Sabater Pi. Una vida dedicada a la ciència”, produïda pel mateix centre de recerca a partir del material dipositat a la Col·lecció Sabater Pi a la Universitat de Barcelona – Parc Científic de Barcelona, i que per primer cop s’exhibia en aquesta ciutat. Aquesta iniciativa també es considerava una bona manera de socialitzar la ciència des dels barris treballant colze a colze amb les entitats veïnals, donant petits passos cap a la municipalització de la ciència.

Aquell diumenge a La Sagrera, el primatòleg va rebre un càlid homenatge i de manera espontània va repassar les seves línies de recerca, referint-se especialment als fangs, una cultura que ell va estudiar i admirava moltíssim. A tall d’anècdota va destacar que qui era l’any 2009 president dels Estats Units tenia per nom un de molt popular a la cultura fang, Obama, que vol dir “voltor”.

L’obra científica de Jordi Sabater Pi és immensa. Tot i que es va fer famós el 1966 per descobrir el Floquet de Neu, això és només un episodi dels nombrosos capítols que té la seva trajectòria científica. La seva passió per l’Àfrica, molt d’entusiasme i una perseverança exemplar per assolir els seus somnis, li van propiciar molts anys de treball de camp i de coneixement científic en aquest continent.

Amb les seves investigacions durant els 30 anys que va viure a la Guinea Equatorial va constatar, per exemple, la intel·ligència dels primats no humans, aportant-t’hi pals fabricats per ximpanzés, descoberts per ell a l’Àfrica.

MOMENTS CLAUS DE LA SEVA CARRERA

El 1966 el nom de Jordi Sabater Pi va donar la volta al món gràcies al descobriment de Floquet de Neu. Però això només és un episodi dins de la vida fascinant d’aquest científic català que es va guanyar el prestigi internacional gràcies sobretot a les investigacions que va fer durant els 30 anys que va viure a Guinea Equatorial, on va poder fer realitat la seva passió per l’Àfrica.

Sabater Pi va arribar a aquest continent el 1939, quan ell teia 16 anys i la seva família es traslladar a viure a Fernando Poo, una illa que actualment s’anomena Bioko.
Alguns moments claus de la seva carrera són, per exemple, quan comença a dibuixar els fang, el 1941, una tribu amb la qual estableix una veritable amistat i d’aquesta manera es dedica a preservar el seu llegat. 

El seu art, però, donarà un salt el 1946, quan agafa volada i la seva obra es reconeguda gràcies a un encàrrec que rep de James Chapin, conservador d’aus de l’American National Museum de Nova York, que queda impressionat per la qualitat dels dibuixos que li envia sobre un petit ocell. Serà així com el mateix Chapin li proposarà du a terme un estudi de goril·les i ximpanzés, la qual cosa li va propiciar treballar per a la National Geographic Society.

El 1950 se’n va a l’Àfrica occidental a investigar sobre els grans simis, on enceta un capítol innovador en l’estudi dels grans primats i l’observació naturalista, un camí que seguiran més tard Georges Schaller, Diane Fossey i Jane Goodall.

El 1958 es nomenat director del Centro de Adaptación y Expermentación Zoológica de Ikunde, des d’on treballarà per institucions tan prestigioses com la National Geographic Society, la Delta Regional Primate Research Center de Louisiana o la New York Zoological Society. Durant aquet període té lloc el seu descobriment més important: l’ús d’instruments per part dels ximpanzés, recerca que serà publicada per la revista Nature el 1969, en un moment en què a l’Estat espanyol no es reconeix gens la tasca dels científics.

El 1966, Floquet de Neu entra a la vida de Sabater i Pi, un insòlit goril·la que serà portada al National Geographic Magazine. Dinou any després, el 1985, el primatòleg s’instal·la a viure a Barcelona, on funda la càtedra de Psicologia animal a la Universitat de Barcelona, consolidant així una vida plena de grans descobriments, encara que aquí sigui menys conegut que a països com el Japó o els Estats Units.

Cinta S. Bellmunt