01 juny De paternitats

Un gran amic solter, gran per partida triple, perquè és de la meva edat, perquè és una gran persona i perquè és un gran amic, em confia que li hauria agradat tenir fills i, a part de fer-li la broma dient-li que no perdi l’esperança, cosa que a la nostra edat i no sent milionaris, es força improbable de trobar una femella que es fixi en un home vell i pobre, em fa reflexionar sobre el que diu.

A la literatura, al cinema, són força habituals les històries matriarcals de la dona que viu com un drama no ser mare, inclús Ignasi Iglesias a “La llar apagada” aborda el tema d’un matrimoni senil i sense fills, però la qüestió de la paternitat frustrada, exceptuant alguna incursió presentant el masclisme d’un personatge que no ha tingut descendència masculina i s’angoixa per ser una pubilla i no un hereu qui continuï la nissaga, l’home solter i sense descendència sembla, socialment, incombustible a l’enyorament.

Ara aquí es tenen pocs fills, ja no es parla de fills per matrimoni perquè avui les famílies tenen llaços molt diversos, ara l’índex és d’1,2 fills per dona i encara cal comptar que el 35% dels parts són de dones nascudes a l’estranger, no hi ha dubte que en el decurs d’una generació les coses han canviat més que abans en un mil·lenni.

Fa cinquanta anys un pare que portés els seus fills a l’escola era extraordinari, si els anava a buscar a la sortida, a la tarda, seria perquè era funcionari o treballava en un banc, que feien jornada intensiva. Veure un pare sol amb el seu fill passejant-lo en un cotxet o portant-lo al metge, era gairebé insòlit, en tot cas podien anar-hi tots tres, el matrimoni amb la criatura.

Avui i a certes hores a l’autobús hi ha més homes –pare o avi– amb criatura al cotxet que no pas dones; fer el cafè al matí en una granja i que hi hagi dos o tres homes sols esmorzant, portant la seva criatura, és ben normal i ja ningú no s’estranya que en una reunió al club o a l’associació, un home porti el seu fill perquè no té en qui deixar-lo o s’absenti a mitja reunió perquè l’ha d’anar a recollir.

Potser la maternitat i la paternitat es senten i es porten de diferent manera, però la diversitat no fa que el sentiment i l’amor sigui més gran en un que en l’altre, sigui com sigui, el conflicte generacional sempre existirà i més encara perquè pares o mares voldrien continuar modelant als seus fills més enllà de l’edat que pertoca i han d’entendre que un cop un ocell ha après a volar, no se’l pot mantenir al niu i si vola en parella, per més mare que siguis t’has de fer invisible.

La diferència entre la manera d’estimar d’un pare o una mare segurament rau en el fet que els pares, en general, són menys comprensius i tolerants en les mancances o els fracassos dels seus fills i, els fills accepten més fàcilment les febleses de la seva mare que les debilitats del seu pare, no en va hi ha una frase que atribuïda a diversos escriptors segons qui l’esmenta, que diu que per sever que sigui un pare jutjant al seu fill, mai no serà tan rigorós com un fill jutjant al seu pare.

Deia que la societat ha canviat més en una generació que en tot el mil·lenni anterior, fins fa ben pocs anys, en ben minses excepcions s’entenia que un home o una dona renunciessin voluntàriament a la reproducció, avui, en canvi, les persones que volen tenir fills els hi cal argumentar-ho i semblen obligades a justificar la seva decisió.

Joan Pallarès-Personat.