17 març Dia del Pare

No se’n parla gaire del dia del pare, vivim en una societat que cada vegada li dona menys importància a la paternitat, a vegades fins plantejada com un estigma, no està de moda ser pare i, encara menys, voler exercir com a tal, cosa considerada pròpia d’altres èpoques, reminiscència d’un passat ranci i mal de tots els mal: El Patriarcat!.

Avui, amb tantes menes de família com diuen que hi ha, el paper del pare s’ha descolorit, hi ha models on ni tant sols apareix als crèdits, en d’altres se l’ignora i no falta el model del pare cartera que l’únic paper que té és pagar i callar si no vol rebre, o el pare-colegui, que seguint la màxima del que els fills han de créixer en plena llibertat i sense frustracions, es comporta com una criatura més del ramat de mal educats. 

Dimarts és el dia del pare, ho és per Sant Josep, un fuster de Natzaret, pare adoptiu de Jesús, comparsa als Evangelis, sempre atabalat, que si ara anant a Betlem, que si buscant hostal amb la dona trencant aigües, que si ara exiliant-se a Egipte per fugir d’un pirat que es deia Herodes, que si pujant al temple, que si perdent el nen, els Evangelis no ens diuen com va acabar, desapareix, no sabem si la fusteria la van vendre o traspassar, però el cert és que el noi no va seguir l’ofici i algun jueu es deuria quedar el negoci. 

Dimarts és el dia del pare, ni ara ni abans quan ser pare tenia molta importància, per ser pare cal carnet, títol o permís, en una època de la nostra vida tots admirem al pare, desprès la seva figura ens comença a ballar i, finalment, ens hi acabem discutint perquè cap generació s’entén amb l’anterior ni l’anterior entén als joves i d’això ja se’n queixaven en el seu temps en Plató o en Sòcrates. 

El meu pare als 9 anys tocava el clarinet, treballava des dels dotze anys, desprès va anar nocturn a l’Escola del Treball de la Generalitat a aprendre un ofici, amb 17 anys va marxar voluntari al front, a la guerra, se’n va passar gairebé deu de militar entre guerra i servei militar, i va treballat tota la vida tantes hores com va poder, de nen només el veia els diumenges perquè entre setmana marxava a treballar abans de que jo em llevés i tornava quan ja era al llit, només va viure sense preocupacions els pocs anys de jubilat quan la salut li ho va permetre, sempre van estar poc temps junts, però cada estona era una lliçó en valors.

Per tota herència en va deixar un cotxe vell, però molt ben cuidat i centenars de coses que ni es compren ni es poden tocar, però que es veuen amb el cor perquè estant incrustades dins de l’ànima, un llistat enorme que repasso cada 19 de març i em pregunto si jo també hauré estat capaç de transmetre aquests valors.

No, no em preocupa no tenir cotxe ni patrimoni quantiós, per deixar en herència, només em preocupa l’exemple que he pogut donar i no em preocupa saber si he estat un bon pare, en tot cas m’agradaria ser com el meu, simplement un pare bo que em va saber transmetre les eines  per a ser feliç i viure coherentment en pau.  

per Joan Pallarès-Personat