31 maig Dia mundial sense tabac

Avui, 31 de maig, se celebra el “Dia mundial sense tabac”, una jornada establerta l’any 1988 per l’Organització Mundial de la Salut, que té com a objectiu que els ciutadans de tot el món passin 24 hores sense fum per conscienciar-los dels efectes nocius que té el tabac sobre l’organisme.

Mai m’he considerat fumador, malgrat haver fumat tota la vida. Els meus pares mai em van prohibir fumar, d’adolescent, quan els meus companys fumaven furtivament ocults en un racó, a mi em deien que si fumava no ho fes mai d’amagat i per a mi el tabac no va tenir la màgica atracció encisadora de la fruita prohibida.

Deia que de gran fumària en pipa, i al cap de quinze anys els pares me’n van regalar una. Puc dir que he fumat tota la vida, però he fumat tots els dies de la vida, anys en pipa, anys cigars havans, els darrers caliquenyos, mai no he portat el tabac a les butxaques, ni anant de viatge, només he fumat a casa, no diàriament i mai fins al vespre, fins a acabar de sopar i tampoc cada dia, igualment no he estat mai capaç de fumar i fer una altra cosa, ni tan sols conversar o llegir.

Avui és el “Dia Mundial sense tabac”, per a mi el primer dia a celebrar en l’altre bàndol, en el dels no fumadors, la salut m’ho mana, no m’ho ha dit cap metge, simplement fa uns mesos vaig entendre que ja soc massa vell per a fumar, tot té una edat i els pulmons també, ho vaig decidir de sobte, sense premeditació, espontàniament, i des de llavors el tabac segueix al pot on el guardava.

Ningú em va prohibir fumar a l’adolescència i ara, a la senectut, ningú m’ho ha prohibit, simplement m’ha semblat que ja en tenia prou, tot i que no renuncio en una diada assenyalada, com el sant o Nadal en encendre un bon havà per acompanyar la festa, no per això consideraré que he trencat cap promesa que per descomptat no he formulat.

Valoro com a molt important el “Dia mundial sense tabac” el recolzo i aplaudeixo les barreres que es posen al tabac i vetar fumar en molts llocs, encara massa pocs. És de sentit comú barrar l’accés als més joves, limitar-ne la publicitat, fomentar campanyes conscienciant els efectes i imposar taxes encarint el producte per fer-lo inaccessible o limitar els nous vapejadors.

On mai em trobaran és en la prohibició personal absoluta, ni del tabac, ni de res, qualsevol imposició és sempre un mal camí, només en llibertat s’arriba a la consciència, perquè aquella llibertat que vaig tenir d’adolescent respecte al tabac segur que, ben administrada, va fer que mai a la vida una cigarreta fos un problema o em fes venir un mal de cap i en dono gràcies.

Joan Pallarès-Personat