05 nov. Efectes perversos

L’article de la setmana passada va provocar alguna reacció que, unida al sentiment que havia omès alguns detalls al voltant de la contaminació que ens envolta, han motivat que avui em permeti insistir en el tema. En concret, la persona que, a través de les xarxes socials, va traslladar-me un comentari que agraeixo, es referia a la pol·lució derivada de les retencions ocasionades pels “talls salvatges” (sic) de la Meridiana.

No li falta raó al bon home quan fa referència a com la concentració de vehicles amb el motor engegat per un espai prolongat causa fums, sorolls i olors innecessaris i indesitjables. És la mateixa conseqüència de la ineficiència de l’Administració pel que fa al trànsit rodat. Ho estem veient a les darreres setmanes a Catalunya sencera, després que l’aixecament de les barreres de la majoria dels peatges ha posat en relleu les mancances de la xarxa viària i el que haurien de ser vies ràpides han esdevingut autèntiques rateres on la producció de fums afegits també és un fet.

Incapacitat de gestió

Entre les responsabilitats de les nostres autoritats hi ha la d’aconseguir unes comunicacions ràpides i segures. La paradoxa és que, a nivell ferroviari, les Rodalies continuen circulant al mateix ritme que quan jo no m’afaitava. Pel que fa a les carreteres, el creixement del volum de vehicles no ha trobat correspondència pel que fa a les vies per on han de circular. Emparant-se en la seguretat, els tècnics de l’Administració opten per situar senyals de límit de velocitat de carreteres i autopistes, molt probablement més amb l’objectiu d’evitar evidenciar la seva incapacitat de gestió que no pas per estalviar accidents i víctimes.

Aquestes mateixes incompetències són les que provoquen, sovint, les manifestacions a què es referia el senyor que reaccionà al meu anterior article. Sense entrar a valorar si comparteixo la causa que ha motivat aquestes protestes, he de dir que potser no estic d’acord amb el terme salvatge per definir aquells talls, però sí coincideixo en l’absurditat d’aquestes mesures. Intento posar-me en la pell dels conductors afectats i arribo a la conclusió que, difícilment, puc sentir empatia per aquella forma de protesta (a excepció que ja tingui una opinió formada al respecte i de manera clarament favorable). Com a xofer atrapat enmig d’un embús de trànsit, independentment de l’origen del col·lapse, se’m fa difícil imaginar que es pugui tenir miraments positius cap a qualsevol causa amb la qual no estiguem ja compromesos d’antuvi. Fins i tot gosaria dir que el tall de trànsit podria acabar provocant un efecte pervers i contrari a l’objectiu inicial, com és el d’aconseguir que persones favorables a la causa que ha motivat la interrupció del trànsit acabin tan fastiguejades de veure’s perjudicades dia sí dia també que finalment optin per agafar distància amb els activistes i la protesta es transformi en realitat en una arma dissuasiva. Potser, fins i tot, a alguns ja els va bé que es produeixin aquest tipus d’accions, perquè d’aquesta manera assoleixen unes fites que, amb els seus propis recursos, serien incapaços.

Apagar el motor

També és cert que alguns conductors haurien d’exhibir més intel·ligència, perquè tampoc no és normal que mantinguin el cotxe engegat quan es presumeix que l’aturada va per llarg. És clar que no fa falta que es produeixi una manifestació per adonar-nos que hi ha xofers amb pocs dits de front i a qui sembla que apagar el motor quan esperen algú els costa més del compte.

Sortosament, els vehicles s’han anat perfeccionant i ara són molts els qui es desconnecten automàticament quan es produeix una aturada, com pot ser davant d’un semàfor. La tecnologia també ha arribat als cotxes elèctrics, aquests que, suposadament, no contaminen. Dies enrere, en una entrevista escoltava un empresari que, tot i admetre que havia sucumbit a aquesta controvertida tendència dels cotxes elèctrics, deia que aquesta era la gran estafa del Segle XXI. No li falta raó a l’industrial, sobretot tenint en compte com s’ha enfilat el preu de la llum. I tot això sense tenir en compte la petja de carboni que la fabricació d’aquests vehicles i les seves bateries provoca en el medi ambient.

Jordi Vilagut

No t'ho guardis per a tu sol!


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies