01 maig El Dia del Treball
Primer de maig, avui sembla obligat parlar del món laboral: és el Dia del Treball, encara que aquest sigui un bé escàs, desigualment repartit i, en la immensa majoria de casos, mal pagat.
Tots sabem que és una data que es celebra des de finals del segle XIX, quan els sindicats de treballadors reivindicaren seriosament la jornada de vuit hores, avui el Dia Internacional dels Treballadors és pot dir que es celebra a tots els països del món, fins en els que resta encara molt de camí per a un veritable respecte en els drets laborals; a l’Estat és festiu des que el Papa Pius XII la va incloure en el calendari catòlic el 1955, anys que el 1 de maig s’esqueia en diumenge.
Avui, Primer de Maig, tornarem a escoltar que la jornada de vuit hores es va assolir a casa nostra gràcies a la Vaga de La Canadenca, de l’any 1919, però com deien en començar, que el treball és un bé escàs i desigualment repartit, mentre els treballadors de les grans empreses amb sindicats de classe, els de l’administració, tots aquells que tenen prou força organitzativa, les vuit hores són una realitat, d’altres com els sectors bancaris i financers, que eren un col·lectiu nombrós, s’han instal·lat en una precarietat gràcies a l’erosió dels sindicats d’empresa i, més enllà, col·lectius atomitzats, com la hostaleria, temporers agrícoles, els autònoms, el comerç al detall, massa sovint les seves condicions laborals no disten massa de les dels treballadors del segle XIX.
En el sentit invers, les grans companyies, les multinacionals, grans complexes, obtenen del treball dels seus empleats unes plusvàlues immenses, com demostren els seus beneficis de xifres desorbitades, mentre que els petits empresaris, autònoms inclús amb algun assalariat, la lluita per uns marges de negoci que li permetin sobreviure són un mal de cap constant, aplicar una petita millora laboral a vegades pot comprometre la continuïtat de l’empresa.
Avui Primer de Maig, Dia Internacional dels Treballadors, per a la majoria és un dia de festa, d’esbarjo i millor si escau en pont, per una minoria compromesa i conscienciada és un dia de mobilització i reivindicació, un dia en el qual cal mantenir l’esperit alt i la torxa encesa, perquè gota a gota, imperceptiblement, cada any fem una passa enrere. Com Santa Bàrbara, que només ens recordem d’ella quan trona, el treball només el valorem quan el perdem, i de les condicions laborals, només en tenim consciència quan fem més hores de les que podem, i el salari no ens arriba a meitat de mes.
Podem parlar de més coses, el món laboral encara és un camp immens de greuges i injustícies, podíem parlar de quan et paguen menys que el company del teu costat, que fa la mateixa feina que tu, quan et discriminen perquè ets molt jove, dona, massa gran, no ets ben plantat, immigrant o tens un grau de discapacitat però de tot plegat ja en parlarem un altre dia, treballador, el que es diu treballador, només se li pot dir al qui fa feina o al qui, volent-la fer, li neguen.
Massa sovint, com deia Francesc Layret, els treballadors quan fan vaga, és perquè volen treballar.
Joan Pallarès-Personat