17 maig El gran bisbe franquista de Barcelona

Haver viscut a fons el franquisme i el nacionalcatolicisme dels vencedors de la guerra civil és un tret indeleble de la generació de qui escriu aquesta ressenya de llibre.

Si com a historiador, el franquisme és història, com a individu que sent i pensa, el franquisme és memòria.  Memòria d’un règim totalitari i policial nacionalcatòlic. “Nacional” perquè era ultranacionalista espanyol i  d’ideologia feixista sota la dictadura d’un partit únic. “Catòlic” perquè, en la seva gran majoria, l’Església oficial espanyola i catalana com a institució li va fer costat durant la guerra, se’n serví i el beneí.

Haver viscut el nacionalcatolicisme i l’esforç d’un sector del catolicisme català per desmarcar-se’n vol dir rememorar Montserrat, l’escoltisme catòlic, la Caputxinada, la manifestació de capellans o la campanya “Volem bisbes catalans”, però també les tedioses sessions de Mes de Maria a les escoles i les incursions de Franco a Catalunya on va ser sempre rebut en olor de multituds i  acomboiat sota pal·li pels eclesiàstics.

Per això val la pena llegir llibres com el que ara comento:  Modrego. El bisbe del Congrés i la Catalunya del seu temps de Joan Pallarès-Personat (Bubok editorial, sense data, però suposo que 2021).

Es tracta d’una crònica biogràfica d’un personatge que les joves generacions desconeixen totalment: ni més ni menys que l’influent -en termes polítics i socials- bisbe i arquebisbe de Barcelona entre 1942 i 1967, Gregorio Modrego Casaus (El Buste, Aragó, 1890- Barcelona, 1972).

Modrego havia estat bisbe auxiliar del franquista cardenal Isidre Gomà a Toledo (1936) i bisbe de Conca entre 1939 i 1943, així com vicari general castrense entre 1940 i 1951, i va compaginar aquest càrrec amb el de bisbe de Barcelona des de 1943.

Recordem que el seu mentor en aquells moments, el  cardenal Gomà, l’any 1937, com  d’altra banda absolutament tots els bisbes espanyols, tret del cardenal Vidal i Barraquer i del bisbe Mateo Mújica Urrestarazu, va signar la decisiva Pastoral de la Cruzada de suport i atorgament d’autoritat moral al cop d’estat militar feixista.

Com a dirigent religiós a Catalunya  el bisbe Modrego va promoure un pla de parròquies a Barcelona i va celebrar diversos congressos diocesans catequístics i d’apostolat seglar. Però, sobretot, resta en la memòria col·lectiva com l’organitzador del XXXV Congrés eucarístic internacional de Barcelona (1952) i  com l’impulsor dels habitatges socials dels barris anomenats “del Congrés” a Barcelona i Badalona.

Com va escriure un altre historiador eclesiàstic, Joan Bada,  Modrego “ potencià les obres de beneficència de la diòcesi i, malgrat la seva adhesió al règim de Franco, defensà els sacerdots quan tingueren conflictes amb la policia”. L’estudi de Pallarès corrobora fil per randa aquesta afirmació.

Joan Pallarès i Personat, fill de Caldes de Montbui (1953), és un escriptor, historiador i periodista català, amb presència pública al seu districte de residència i fora d’ell.  Constitueix una  prova d’això darrer el fet que, de  1996 a 2011, va actuar de Conseller de Districte a l’Ajuntament de Barcelona, i va fer deu anys seguits de  Conseller de Cultura del districte de Sant Andreu. Més cap aquí, ha estat secretari de la junta del  centre cultural de Sant Andreu Els Catalanistes, entitat amb  més de cent cinquanta anys de trajectòria.

D’altra banda,  Viquipèdia, si és que es pot donar credibilitat a aquesta font, ens ubica Pallarès dintre d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)  i també com a membre de la Unió General de Treballadors (UGT).

Prolífic autor de nombroses publicacions, com a periodista radiofònic  ha col·laborat amb diverses emissores,  des d’Onda Cero-Onda Rambla als seus inicis fins a la catòlica  Ràdio Estel d’ençà que aquesta començà a emetre el 1994.

Segons l’autor, el llibre només pretén ser “la biografia d’un personatge, narrant la seva vida, fets i obres”, així como “el context històric en què s’emmarcava” (p.5). I tot això, aparentment, “sense cap voluntat interpretativa”.

Val a dir que l’estudi conté una nodrida bibliografia i llistat de fonts. No utilitza, com sol ser preceptiu en les regles historiogràfiques, notes documentals.

Ara bé: la intenció darrera de l’autor no deixa de ser apologètica. Considera que Modrego, “tot i ser genuïnament un bisbe del franquisme, era avançat per l’època en temes socials , conscient de les necessitats del seu temps i convençut que el paper de l’església és vetllar pel benestar de les persones més enllà de les necessitats espirituals, incloent la millora de la qualitat i dignitat de vida” (p. 5).

No es tracta d’un estudi crític fet amb ulls desmitificadors, sinó que Pallarès tendeix a una identificació i comunió amb un bisbe “que se sentia pastor del seu ramat, pare dels seus capellans”, un prelat que “va evitar molts conflictes” (p. 6)  i que als seus dos darrers anys de mandat es va veure immers en dinàmiques molt tempestuoses amb un sector del clergat català com a protagonista. Fidel a la seva trajectòria, Modrego, al Concili Vaticà II, s’arrenglerà amb l’ala més conservadora dels bisbes, molt bel·ligerant contra, per exemple, la llibertat religiosa.

De la lectura de la crònica de Joan Pallarès en desprenc una idea clara de la importància de Modrego com a hàbil i diligent dirigent polític i religiós del franquisme. Un dels més importants i operant en un terreny  sempre delicat com era Catalunya.

Aquest “Procurador” de les Corts franquistes per designació directa del Caudillo, era un bon dominador dels  mitjans de comunicació de l’època, i  destacà com a organitzador d’esdeveniments socials, havent contribuït a refer l’Església catòlica espanyola dels retrocessos patits durant la República. No endebades, després de la guerra civil, el 1940,el règim l’erigí en vicari general castrense, encarregat de recompondre  el clergat militar (2.400 capellans militars) suprimit per la II República.

Resumint: l’estudi de Joan Pallarès i Personat té dos grans mèrits: d’una banda, és una aportació documental (potser no prou justificada) de primer ordre, basada en informació escrita i oral de primera mà[1], feta des de dins de l’estructura i institució catòlica diocesana, i , per l’altra, és evident que focalitzar-se en una figura senyera en el món catòlic del franquisme indueix la ciutadania catalana del segle XXI  a avaluar l’herència del catolicisme de la segona meitat del segle XX, amb la seva llum i amb les seves ombres.

El llibre ofereix dades, però també en silencia. Per exemple, sobre el comportament de clergues seculars i regulars. De temes com els escàndols de la pederàstia no se’n diu res. Que no se’n parlés aleshores no vol dir que no sigui tema d’interès historiogràfic. Això també seria vàlid referent al paper de les dones i dels ordes femenins de la diòcesi.

En qualsevol cas, queda per aprofundir la qüestió sobre com era, com a persona, el bisbe Modrego. I per contestar la pregunta de si l’exemple d’aquest influent prohom eclesiàstic del franquisme aguantaria una revisió moral i espiritual feta des de la radicalitat evangèlica.

Pere Solà i Gussinyer, maig 2022, la Sagrera

[1] Pallarès es refereix a la preuada informació oral de gent com mossèn Josep Maria Martí i Bonet o el  llibreter Pere Fàbregues i Morlà, p. 287.