26 set. El ridícul a Xauxa
Del llatí ridiculus, paraula composta del verb ridere, que vol dir riure i el sufix culus, instrument, allò que fa riure, ve el mot ridícul, una definició que no és prou utilitzada en el llenguatge si es té en compte de com està d’estesa l’acció a la nostra societat.
Riure és sà, s’associa a l’alegria i la felicitat, però la felicitat i l’alegria són més serioses que el riure, perquè a vegades riure massa ens fa perdre el cap, riure amb mesura i sense estridències delata un sentit de l’humor equilibrat, do que ens ajuda a enfrontar-nos a situacions complexes de la vida o almenys a relativitzar-les. En canvi riure’s de un mateix ajuda, potser terapèutic i el millor remei contra l’ego personal, que sovint és el pitjor enemic que, sense adonar-nos, portem dins.
El que no és legítim ni ètic és riure dels demés i en canvi, molt per damunt del futbol i l’enveja, declinar el verb ridiculitzar, és l’esport més practicat, amb destacades figures, incapaços de fer autocrítica, però que es passen el dia buscant els tres peus al gat de la vida dels altres.
Avui el verb ridiculitzar és tant practicat com el de respirar, des del més fàcil, com és riure’s de l’aspecte o el vestir del proïsme, fins a la banalització de la vida, abans en revistes, ara en programes de televisió, on sense ridícul no hi ha emissió, sempre amb un illetrat que mostra públicament la seva vida i sentiments, o de parents i amics, sense el més elemental pudor i per diners.
Ridícul també s’utilitza com a sinònim de minso, escàs, com poca és la intel·ligència dels qui airegen intimitats sense pudor, inclús el seu dolor o dol personal per una pèrdua humana, en un plató televisiu, no hi ha major ridícul que exhibir la morbositat. De la intel·ligència emocional dels espectadors que ho segueixen no en parlo, ho deixo a criteri del lector.
Avui s’ha magnificat el ridícul, se li ha perdut la por, conductes i actuacions grotesques, il·lògiques, esperpèntiques, arriben a ser sublimades col·lectivament; exhibides com un orgull de superioritat, ara de les intimitats se’n fa bandera, si no ets ridícul no ets ningú, hi ha pares que alliçonen als seus fills en el ridícul: ara cada dia és Carnestoltes.
De Xauxa ja no se’n parla, Xauxa, aquell país imaginari, la Terra de Cucanya, on tot era possible, les muntanyes eren de formatge, els rius de vi i dels arbres penjaven pernils, la gent vivia com volia, no hi havia lleis i tothom feia el que li donava la gana; potser la nostra societat no es ben bé així, no hi ha tal abundància (exceptuant pels privilegiats), però l’estil de vida de no donar comptes a ningú, existeix, així que de Xauxa gairebé ningú no en parla perquè molts estan convençuts que ja hi viuen.
Joan Pallarès-Personat