19 maig El vi, entre Noé i l’home del carrer
Reconegut com el primer borratxo de la història, el Patriarca Noé també va ser pioner enòleg i capdavanter dels que avui dominen sobretaules pontificant les virtuts de tal vinya o certa anyada, davant l’astorament dels d’amics.
En un viatge amb diversos enòlegs d’ofici i grau universitari en la matèria, gent de “feia” vi, a la pregunta de com se sabia si un vi era bo o no, la resposta va ser, és bo si t’agrada, i el que més t’agrada és el més bo: així de simple.
Vaig perdre la por ser qui tastar el vi en un dinar, vaig deixar de témer aquell moment en que tots els comensals es van passant la pilota, el cambrer pacient fa el “paripé” i algú, resignat, accepta la responsabilitat d’engolir el primer glop, assentint amb el cap i donant via lliure.
(Penso que passaria si un dia al tastavins li posessin vinagre a la copa: l’escopiria i somriuria afirmativament, com un conill, pensant que si el rebutjava hauria de donar explicacions?)
Naturalment que molt més agosarat que tastar el vi és ser, de la colla, el que a l’hora de triar suggereix el vi. Fa anys que en els dinars d’amics ho acostumo a fer i ara fins m’ho encarreguen, ho faig de gust i sempre l’encerto.
No sóc enòleg i explicaré el truc. Quan amb una colla d’amics anem a dinar a tal o qual restaurat, en reservar taula miro a la pàgina web la carta de vins, i m’informa entre es que tenen de que en diuen i com mariden amb tal o qual plat i escullo un, dos o tres vins dels que tenen, en especial vins catalans i propers a la contrada i, amb les cartes marcades com un tafur, tothom queda content del vi.
Malgrat que us he explicat el truc, pareu compte que a internet o a les revistes de vins, tots queden molts bé, vins veritablement mediocres, els exalcen fins els núvols, i aquí rau el secret, el de saber distingir, entre les cròniques que llegiu, qui diu la veritat de qui exagera, saber diferenciar entre un vinyater i un venedor d’ampolles.