05 set. Els Cavalls de Troia a la llar
La setmana passada escrivia dels cavalls de Síbaris, aquells tant refinats que, en lloc de combatre, van posar-se a ballar al so de la música. Molt abans, fa trenta-tres segles, durant la guerra entre els grecs i els troians, els primers van assolir la victòria amb engany, fugiren abandonant una mena de gran cavall que els troians l’entraren a la ciutat com a un trofeu victoriós, però el cavall portava uns guerrers amagats a dins, que de nit sortiren, obriren les portes de la ciutat i penetrà l’exèrcit grec. Troia va ser destruïda i assolada, tant que en trenta segles, fins que trobaren les ruïnes, es creia que la ciutat era una llegenda.
Al segle XXè va aparèixer un nou Cavall de Troia que es va infiltrar sigil·losament a les nostres llars: la Santíssima Trinitat, aigua, gas i electricitat. O potser si ho volen, els Quatre Genets de l’Apocalipsi, perquè, fix o mòbil, podem afegir el telèfon, sense el qual no sabem viure.
Els quatre apocalíptics plegats representen les nostres despeses fixes més variables, imprevisibles i inescrutables que tenim. L’aigua, un bé indispensable, un dret a utilitzar correctament, la paguem en un rebut ple d’intrusos, en el qual, més que el que gastem, ens cobren taxes i impostos de neteja, clavegueram, cànon i allò que no té nom; respecte al telèfon, tants anys blasmant els monopolis, ara hi ha competència, però és sobretot entre companyies per a veure qui li fot més sibil·linament els quartos al sofert usuari, és com allò de la gasolina, que acabat el monopoli, es va acabar la benzina barata.
La llum, la electricitat, és un altre Cavall de Troia que tenim dins de casa, un cavall al qual ens van obligar a canviar les ferradures, o sigui els comptadors, per a fer-nos més vulnerables, en l’han augmenttat de preu un 100% respecte a l’any passat, sense que ningú faci res més que queixar-se de que el govern no fa res, quan la normalitat seria veure els carrers ocupats per milers de ciutadans.
El preu elèctric és la major de les estafes beneïda des d’Europa, la nostra Europa de les multinacionals; de les diverses fonts d’energia per produir electricitat, es cobra tot a preu de la que costa més cara. És tal com si fem una paella, amb arròs, musclos, pèsols, escamarlans, sal, safrà, sofregit i llamàntol, i tot el cost dels ingredients el calculem al preu del llamàntol, inclosa l’aigua per a fer el fumet que la valorem com a marisc: el preu de la paella serà exorbitant i el benefici per l’hostaler, escandalós.
Però dins d’uns mesos no parlarem del preu de l’electricitat, el Cavall de Troia que ens resta, el gas, serà el nou cavall de batalla. Pere Duran Farell, del qual enguany i amb motiu d’escaure’s el centenari del seu naixement he publicat algunes soses sobre la seva vida i fets, va assolir, a primers de la dècada dels seixanta, portar el gas des d’Algèria recent independent, a la Península assegurant-ne el subministrament i durant seixanta anys, els gas algerià ha nodrit les nostres cases i les nostres indústries.
El gas ens arriba aquí per dos conductes, un a través de Marroc, passant el gasoducte per l’Estret de Gibraltar i altre més nou, directe des d’Algèria a les costes d’Almeria, conegut com a gasoducte Medgaz.
El conflicte actual entre Algèria i Marroc, amb les fronteres tancades, és molt tens i Algèria a anunciat aquests dies el tancament de l’aixeta al gasoducte de Marroc aprofitant que acaba la concessió, un fet que alguna premsa ho diu en lletra petita, esmenta d’esquitllada algun tertulià ben informat, i les cadenes de televisió no fan funcions informatives de matèries serioses.
La canonada de Megdaz serà insuficient per abastir de gas a tot l’Estat. La solució? El gas que falti s’haurà de liquar i portar en vaixell allà on es pugui tractar, les cues marítimes als ports mediterranis aptes i l’encariment del gas a preus astronòmics per l’elevat cost del transport en serà la conseqüència, l’hivern pot ser dramàtic.
El comptador del gas, el Cavall de Troia que encara es comportava, dins d’uns mesos serà una bèstia deslliurada, com la resta de cavalls amb comptador que un dia vàrem acollir dins la nostra llar pensant que ens portaven el progrés i no la ruïna; ells i els seus aliats, els banquers, que formen part de la mateixa estructura, han assolit que en el segle XXI, els homes i les dones segueixen sent esclaus, sense cadenes visibles, ara ens ferma i controla la obligació de tenir comptadors i comptes bancaris, des dels quals els amos de tot plegat fuetegen constantment qualsevol esperança de prosperar i de ser lliures.
Joan Pallarès-Personat