31 març Els etiquetats
De tant posar etiquetes ens hem perdut. Abans tot era molt més senzill, un era de dretes o d’esquerres, alt o baix, mascle o femella, li agradava el futbol o els toros, la carn o el peix, era de ciències o de lletres, ara no, ara hi ha tants matisos i tantes varietats cromàtiques que res no és igual.
Ara hi ha dretes que són d’esquerra, esquerres que són d’ella però no dels altres que es diuen esquerra sense ser-ho, cadascú renta més blanc i a més no deixa calç a la bugada.
Parlar d’alts o baixos, prims o fats. Déu me’n guardi! I menys parlar de blancs o negres i respecte a allò de l’home o dona, deixar-ho estar, que quan es parla de braguetes o pantis s’acaba prenent mal.
El futbol encara avasalla, fa canviar horaris laborals i compra voluntats, no és el mateix ser un futbolista famós que un desgraciat de professor universitari i els bous, ja pot parar l’esquena qui en parli, que rebrà segur.
De la carn o el peix, ara amb tants règims alimentaris qualsevol dia ens tocarà seure a taula amb un caníbal, o a veure si encara serem tan feixistes com per negar-li un dret fonamental com es la llibertat d’alimentació.
Tot durarà fins el dia que se’ns acabaran les etiquetes. Com el petroli i les energies fòssils, les etiquetes escampades en progressió geomètrica són limitades, no com les malalties, perquè ara en fan tantes que ningú no es mort exactament del mateix que el veí, fins etiqueten malalties de disseny i a mida.
I que passarà quan no hi hagi una etiqueta per tothom? Que per ser originals haurem de tornar als orígens, s’haurà acabat allò d’anar sis persones a una cafeteria i demanar sis cafès diferents, llarg, curt, descafeïnat, amb descremada, sacarina… tot per tocar-li la pera al cambrer i dir: aquí estic jo, cafè per a tots i res de ser més espavilat.
Amb tanta moda de definir a tothom, de diferenciar-se per no ser igual, al personal li agafa el gust i s’auto etiqueta, tot sol. A veure? Qui no s’ha trobat que el conèixer una persona no li ha dit el nom? Sinó s’ha presentat dient: Jo sóc advocat.
Fa poc vaig conèixer un xicot que enlloc de donar-me el nom em va dir: Sóc vegà. Em vaig quedar sense paraules. Avui que Paco o Manolo se’n pot dir tothom, surt un i et diu: Sóc Trans. I és que hi ha detalls més fàcils de recordar que noms com Pepe o Paco.
A mi tot plegat em recorda quan sent un marrec, a la primera feina, un Marquès visitava a sovint a l’amo de l’empresa, preguntava per ell i quan jo li deia de part? Ell contestava Del Marques de Tal… i jo anava a anunciar-lo.
Un dia quan havia vingut diverses vegades i ja el coneixia ja no li vaig preguntar qui era i quan anava cap a la porta del despatx em va cridar i em va dir que era el Marques de Tal, es veu que a l’home li feia il·lusió anar per el món exhibint el títol, coses de la etiqueta, com el que et diu abans que es del Barça que no pas bon dia.