28 abr. En campanya
Quan passes hores a urgències d’un hospital perquè et fa mal la panxa, entens que vol dir política sanitària; quan no trobes escola pels fills, veus els resultats de la política educativa; quan estimes i no trobes un racó per emprendre amb la teva parella un projecte de vida en comú i no hi ha pis digne i accessible, saps que són les politiques d’habitatge, és la pràctica de la política, la única que has de tenir present quan tinguis la papereta a la mà per a posar a la urna, la que farà que el que pagues de llum sigui política de sostenibilitat, que una noia torni a casa tranquil·la de matinada sense pensar en politiques de seguretat, mira qui farà funcionar el transport públic o que una bona política cultural evitarà que un artista hagi d’emigrar fart de fer d’operador de telemarqueting.
Tot el que preocupa a la gent és política, la gent vol solucions al seus problemes i resoldre’ls vol dir fer política, resoldre’ls i no deixar que es podreixin perquè els delegats a posar remei, no posen ni fil a l’agulla i es passen quatre anys marejant la perdiu, esmercen el seu temps en lleis que són carrerons curts i sense sortida o discutint que si una pista a l’aeroport, que si un parc temàtic o l’eterna pota d’una autovia que no s’acaba mai, sabent que la sequera s’acabarà quan plogui i que la “champions” dona més de si que reduir les llistes d’espera per a una operació quirúrgica..
La gent esta farta del que en mal anomenen política, del preu dels habitatges al dels tomàquets, de no poder engegar la calefacció a l’hivern pel cost, gent que sap que quan torni a votar el tornaran a enganyar i que el joc és aquest i no en tenen d’altre per més que prometin.
La gent se’n dona compte, ja sap que ara a les campanyes electorals no cal triar al que promet rentar més blanc o al que ven més barat, ara les opcions de tria són entre qui li augmentarà el cost dels medicaments o qui li precaritzarà menys feines, avui electoralment a cap partit li cal prometre miracles, avui les paperetes donen a triar entre la ruleta russa, un viatge en el Titànic, un bany a la bassa dels caimans o un banquet entre caníbals, tot però aquí en versió bilingüe, això en diuen democràcia i poder elegir.
I els professionals d’aquest toco motxo pensen que la desafecció a les urnes és perquè els ciutadans som uns desagraïts i miserables, desinformats i incapaços de valorar el seu esforç i sacrifici, o potser no, potser ja ho entenen, però seria molt dur de reconèixer i haver de buscar feina.
Pot haver-hi major cinisme quan una persona, en un mateix viatge, com a representat d’un estat assisteix a una conferència de pau i, alhora, aprofita la trobada per a vendre armes a ambdues parts en conflicte? Doncs això ho fan un munt d’estats que s’autoanomenen demòcrates.