12 nov. Espai públic

Amb la pandèmia ens hem begut l’enteniment i ens volem beure totes les cerveses i més. Mai no havia vist les terrasses dels bars tan plenes com ara. Potser són coses meves, però les persones amb els quals he comentat aquesta impressió han coincidit en el mateix diagnòstic.

No sé si el confinament va provocar tant estalvi que ara les butxaques són generoses i la gent està disposada a prendre’s canyes sense miraments. També em fa l’efecte que hem perdut el senderi i, davant la possibilitat que en el futur, més o menys immediat, ens puguin tornar a tancar, hem decidit abraçar-nos al “carpe diem” i que sigui el que Deu vulgui. El que gaudeixo avui ja no m’ho pren ningú i aquesta cerveseta que ara s’escola gola avall ja és meva per sempre.

Ignoro si aquests hàbits es mantindran gaire temps. Potser el dia que s’acabin els ERTOs, dels quals ningú no en parla gaire i poca gent n’és conscient. Perquè ara tothom celebra que les xifres d’ocupació a l’octubre hagin estat més favorables del previst, però ja veurem què passarà quan es doni per liquidada definitivament la pandèmia i les empreses hagin de fer front a la realitat sense la xarxa pública d’ajuts.

Recuperació espectacular

Si bé aquest sector econòmic, el dels bars, va patir de valent a causa del coronavirus, ningú no pot posar en dubte que la recuperació ha estat espectacular. Tant és així que no són pocs els establiments que reclamen personal per poder atendre tanta demanda.

Amb el propòsit d’ajudar en aquesta recuperació, l’ajuntament, com a altres ciutats, va habilitar al seu moment uns espais perquè aquests locals poguessin ampliar les seves terrasses. Eren dies en què es mirava de treure el cap i, malgrat que es mantenia la prohibició de consumir en àrees tancades, es volia donar facilitat al consum a l’exterior i així pal·liar els efectes que la Covid-19 havia causat a bars i restaurants.

Ampliació gratuïta

Les solucions van ser estèticament tan patètiques com les decisions municipals al voltant de les superilles o per ampliar les zones de vianants. Amb el pas del temps, aquests espais no només s’han mantingut sinó que aquesta mateixa setmana s’ha sabut que la Comissió d’Urbanisme del consistori pretén ampliar les terrasses; una decisió a la qual la Federació d’Associacions de Veïns ja ha expressat formalment la seva oposició.

La Sagrera no queda exempta, òbviament, a aquest propòsit. Precisament abans d’assabentar-me d’aquesta intenció de l’equip de desgovern ja m’havia adonat de com a l’avinguda Meridiana entre bars i forns amb dret a taula a l’exterior s’havien anat apoderant de l’espai públic… en detriment dels vianants que hi circulen. A banda que cada cop han anat prenent més territori (que jo pensava que havia d’estar estrictament marcat i delimitat), no hi ha un criteri específic per mantenir les terrasses a un costat o a un altre de la vorera, de tal manera que pots anar del carrer Pegàs fins al carrer Dublín fent un eslàlom perquè trobaràs terrasses de bar a banda i banda.

Qüestió de tarannà

Vagi per endavant el meu suport a tots aquests negocis que viuen de donar una alegria al ganyot de la gent i a totes les persones que s’hi guanyen el jornal. No obstant això, sempre m’ha preocupat la proliferació de negocis d’aquest tipus a casa nostra, a diferència del que passa a altres països. Molts podran dir que és una qüestió de clima. Personalment, crec que no, que respon a un altre tipus de tarannà.

Però, més enllà d’aquest debat sobre la idoneïtat d’aquesta activitat, el que no estic disposat a tolerar és que l’espai privat envaeixi, i no de manera silenciosa, l’espai públic. Això no ho podem permetre. No hauríem de permetre-ho. I si ho evitem, brindarem si cal amb una canya. Als bar del barri, per suposat.

Jordi Vilagut