05 des. Fer córrer cap a la dreta Copy
Van ser tres dies que em van canviar la vida.
No és que ho hagi oblidat, déu-me’n-guard, però aquesta tarda el missatge de WhatsApp de la Roser convidant-me demà al vespre a la gala de l’Ajuntament de Montcada on faran lliurament dels premis “Promesa” als menors de divuit anys del municipi, m’ha fet tornar amb força a aquella habitació de clínica.
La notícia del premi va acompanyada d’una foto de la portada del digital de la comarca on, en requadre destacat, apareix el noi que vaig conèixer a la Clínica, Pere Heredia, amb dos adolescents més, els bessons del Punjab, Hassan i Samira Pasha Gul.
Amb ells, el nano, en Pere (o Peret, que li diuen els seus), va fer un treball científic de recerca sobre la migració d’ocells al parc del Besós, treball que els experts consideren extraordinari i impropi de persones tan joves. L’equip ha obtingut el premi extraordinari de treballs de recerca per a batxillers de l’Ajuntament de Montcada i Reixac, segons que especifica la notícia en qüestió, i el lliurament del guardó tindrà lloc al saló de l’ajuntament demà, que és revetlla de Sant Pere.
No ho he hagut de rumiar gaire. Hi aniré.
*****
Fa alguns mesos, vuit per ser precisos, després d’operat, vaig compartir habitació amb un altre pacient, un adolescent de setze anys. Peret, li deien al nano, que s’estava refent tot just d’una intervenció per una greu malformació del cor. El noi ja feia més dies que s’estava a l’hospital i aviat ja li donarien l’alta.
Es tractava d’un nano gitano de Montcada i Reixac, molt acompanyat per cert durant tot el sant dia per parents de totes edats que feien sarau fins a les set de la tarda, perquè després d’aquesta hora només es podia quedar un acompanyant amb cada pacient.
Sarau, he dit? No exagero! Un oncle de la criatura duia una guitarra. Vaig comprovar que això de les rumbes i els congèneres de la Lola Flores no és cap clixé.
Però permeteu que em presenti: em dic Joan Renou i Amigó. Soc de poble. D’un poble del Ripollès, a la muntanya catalana. Vaig anar a Barcelona expressament a operar-me. Ja tenia tots els papers i autoritzacions. Vaig traslladar-me a l’hospital, sol, amb el meu cotxe.
No vaig voler que m’acompanyés ningú dels meus. Preferia que es quedessin al mas, a la formatgeria familiar que per poc temps encara regentàvem. Ara ens faltaven braços perquè teníem un treballador de baixa.
D’altra banda, m’agrada estar sol en moments crítics.
La mare, Toni, d’Antònia, m’atabalava en situacions difícils i de repte personal com la que en aquells moments em tocava afrontar. La Montse i en Ferran, germana i cunyat, fan la seva vida. A banda que no calia que els convidés: segur que em vindrien a veure.
He dit que estàvem junts, jo i aquell nen gitanet? Vejam: junts ben bé, no. Cadascú tenia el seu espai. Una mampara de lona blau cel separava l’habitació rectangular en dos recintes.
L’operació meva va ser tan dura com exitosa. És veritat que l’epidural em va emprenyar de valent. Estovat com toca, es pot dir que em van remenar ben bé les parts baixes. Microcirurgia de la fina! I com a conseqüència de tot plegat ara els meus braços i el meu sofert membre estaven tothora connectats a bosses i ampolles que tan aviat es buidaven com s’omplien gota a gota.
M’estaven, com afortunadament ha estat el cas, arreglant el problema greu de funcionament que arrossegava des de feia anys. Massa anys pels anys que aquell dia feia: tot just quaranta tres.
El meu companyet d’habitació s’avorria molt quan estava sol, segons que em va dir de seguida que ens vam conèixer. I estava sol des de les set fins a quarts de deu de la nit quan arribava de la feina la mare.
Des de la finestra contigua a la seva llitera es va entretenir tot primer una estona mirant el vast espai interior de mansarda d’Eixample, amb cases amb tribunes modernistes, palmeres i l’obligat pati d’escola. Aprenent d’ornitòleg, el nano observava el moviment dels ocells al cel de l’Eixample.
Però no es distreia prou i, amb l’excusa d’anar al vàter, que estava al costat de la porta, a la meva banda, anava i venia al meu tros. Per entendre’ns, més aviat venia que no anava. La criatura apareixia des de darrera de la mampara que ens separava i em donava conversa. Jo desava els auriculars de la ràdio i l’escoltava i preguntava alhora.
Val a dir que, per part meva, com que feia poques hores que havia eixit de la taula d’operacions, la cosa de parar l’orella no era fàcil i tenia el seu mèrit, si tenim en compte els dolors que sentia de forma permanent i insidiosa al baix ventre i les fiblades periòdiques que em torturaven.
Tot amb tot, s’ha de dir que no em costava gaire donar-li corda.
No sé si sabeu que soc molt criaturer. La solteria no m’ha tancat. Al poble animo la colla dels Pastorets perquè abans ja ho havia fet un oncle meu. També he fet de monitor molts anys al casal de la parròquia. A més soc president de l’equip de futbol (tant el masculí com el femení) de la localitat. Això de ser single té els seus avantatges.
Així, inquirint, és com vaig saber que en Peret feia de conillet d’Índies d’una nova tècnica d’implant de vàlvula pulmonar per catèter que venia a substituir la cirurgia a cor obert que se li hauria hagut de fer a causa d’una cardiopatia congènita.
El nen ho explicava molt bé, amb el seu posat de cara esblaimat en el qual destacaven els seus ullassos negres:
– M’han posat un senyor tub en una artèria entre el cor i els pulmons. N’estan ben contents, els que m’han operat. Asseguren que ja no tindré ensurts com els que he tingut des que vaig néixer…
Tot va ser contar-me això quan vam sentir clarament cert soroll de papers al lavabo, com si hi hagués algú a dins. Sense pensar-s’ho dues vegades el noi va anar a veure què passava i va exclamar-se amb sorpresa però sense donar-hi, paradoxalment, excessiva importància quan va veure al bidet una senyora rata.
–Tanca ràpidament la porta del lavabo, que no surti! Aviso els vetlladors que se n’ocupin– jo que li vaig dir.
Però eren les nou, hora de relleu de personal de l’hospital, i abans que ningú no fes acte de presència vam continuar conversant.
– No sembla impressionar-te massa, Peret, que tinguem una rata al lavabo…
– N’he vist tantes a casa dels avis a Montcada i Reixac, que no ve d’una… Cada cap de setmana el passo amb ells, a la seva barraca del Besòs. Amb ma mare vivim en un pis d’un edifici amb ascensor del carrer Major, al bell mig de la vila. Tota una altra història. Quan vaig a cals avis sembla que vagi a l’Oest… Amb els meus cosins juguem a empaitar rates. Ens ho passem teta!
– – Nosaltres, al mas on fem formatge, tenim un exèrcit de gats que les mantenen a ratlla, que, si no és així, et pugen a cavall…
Aquí el nano em va fer una gran explicació, ampliant el tema:
– Joan, jo de gran vull ser veterinari. Llegeixo coses… Un rosegador no té cap problema a pujar per les clavegueres i sortir tranquil·lament pel forat del vàter. Passen com aquell qui res per forats del diàmetre d’una moneda. Poden fer-ho perquè tenen unes costelletes articulades a la columna vertebral i es comprimeixen de tal forma que poden passar per petites esquerdes. A més són autèntiques grimpadores acrobàtiques amb les seves urpes afilades que fan que escalin qualsevol superfície per dreta que sigui…
Al cap d’una estona van arribar a l’habitació una infermera i un zelador acompanyats d’un senyor de la brigada desratitzadora de l’hospital.
Un hospital que tot just feia un any que havia estat reformat, però que per algun misteri no parava de rebre avisos de rosegadors que apareixien en els banys de les seves instal·lacions.
Caçada en un tres i no res la ratassa del vàter, el personal va estar-nos explicant que l’amplada de les canonades d’aigua residual de les noves instal·lacions era el motiu pel qual tant de rosegador acabava sortint amb facilitat pel forat del vàter. I no només a la planta baixa sinó també a tots els pisos.
-La xarxa de clavegueram de sota deu estar molt fotuda i pujar a les habitacions sembla que s’hagi convertit en un esport per a aquestes bèsties- observà el de la brigada desratitzadora.
Aquí en Peret va ficar-hi encara cullerada:
-Vaig llegir també no fa gaire que a Barcelona deu haver-hi, es calcula, centenars de milers de rates, que són animals nedadors de primera categoria que s’entaforen fàcilment per llocs molt estrets. Està provat que es poden aguantar la respiració de manera extraordinària…- va observar el nano i el de la brigada desratitzadora assentí.
Encabat, el seguici, tret de la infermera, marxà portant en una gàbia especial el fastigós rosegador que no parava de xisclar. “D’aquí una estona en sacrificarem catorze”, no es va estar de dir el del servei desratitzador.
La infermera, que romania amb nosaltres, aprofità per mirar les constants i la pressió del marrec, canvià les bosses de sèrum meves i va fer passar un líquid per la via del meu braç esquerre, que se’n ressentí de valent. Després ens deixà sols altra vegada.
– O sigui que ta mare encara trigarà una estona a venir…
– Sí. Treballa a l’aeroport del Prat d’advocada per coses relacionades amb els passatgers. El torn acaba a les nou, però de vegades s’escapoleix una mica abans.
– – Em deies que vius amb la mare…
– – Sí només amb ella… És mare soltera. Un motiu més perquè a l’escola se’n riguin de mi…
– – No els facis cas! I per què més dius que t’escarneixen?
– – Ja ho pots suposar… Sobretot perquè soc gitano. Però també perquè tinc la salut molt fràgil i no faig esport com els altres ni participo gaire de les activitats de casal o colònies… Ah, i també perquè soc molt bon estudiant i sempre els vaig per davant en notes…. No ho entenc, perquè mai no me’n vanto ..
– – Els companys són cruels sovint…
– -I ximplets…, però ja m’hi he força ben acostumat. No del tot: sempre molesta que et facin bullying escolar, com crec que en diuen. Quan estic trist per això, la mare em consola.
Vaig descobrir que aquella criatura m’estava parlant com un vell, com algú que estava de tornada de moltes coses. I, entotsolat, va continuar:
– He estat tres cops a punt de dinyar-la fins ara. De la primera vegada , quan tenia tres anys, no me’n recordo. Me l’ha explicada la mare . De les altres dues, quan en tenia vuit i als tretze anys, sí. El cor i els pulmons em van fer figa. A Sant Joan de Déu m’ho vaig passar pipa, tot s’ha de dir. M’estimaven molt, però és clar, el meu cos no responia. Et diré que sobretot l’últim cop notava molt bé que estava a la ratlla de la mort. Només em sabia greu per la mare. Deixar-la sola em feia patir…
– – Però ja veus: ara t’han trobat una solució…
– -Espero, Joan.
– -La mare m’ha promès que quan s’acabi aquest curs, per celebrar-ho, em portarà a fer un safari… L’any passat a l’estiu vam anar a Tenerife, amb una seva amiga paia de la feina, advocada com ella. Va ser divertit. Es van fer amigues de dos anglesos gais. Amb ells vam recórrer tota l’illa i vam anar al Teide.
– -Estàs molt compenetrat amb la teva mare, oi?
– – La meva àvia de la barraca diu que som cul i merda. Després de la crisi que vaig tenir als vuit anys, que ja t’he contat, em va explicar com vaig venir al món. A la meva mare la va violar un oncle seu de més de setanta anys , que ja és mort, quan només tenia setze anys.
– -Que fort!
– Com ho sents… És clar, això no ho explico mai a ningú. A tu sí, Joan, perquè m’inspires confiança i perquè no ens veurem mai més…
Però no es pot dir mal, que no surti l’animal. En aquells moments van trucar discretament a la porta i va entrar una noia. Si us he de ser sincer em va agafar mig per sorpresa. En veure-la, el nen va fer una expressió de gran alegria. La va abraçar i li va dir que jo era en Joan i que havíem viscut una aventura amb una rata que havia entrat pel vàter. “La mare es diu Roser o Rosario, li diuen de totes dues maneres…” Amb prou feines vaig tenir temps de posar-me una mica bé la bata de malalt que m’amagava les parts. Vaig dissimular com vaig poder la sensació d’estar desarmat, mig nu.
Ulls negríssims i somriure encisador. Va treure el cap una dona no gaire alta, cara ampla, malucs sòlids sense ser grossa, moreníssima, de cabells negríssims, llarguíssims. Després del moment de les salutacions, en què vaig informar una mica del motiu pel quan estava hospitalitzat, la dona es posà a fer de mare:
-Va, Peret, que ja has donat prou la tabarra a aquest senyor. Anem a joc que avui ens hem despertat d’hora.
Entre naps i cols, gairebé ja eren les deu de la nit. Vaig tornar a estar sol. No va trigar gaire a trucar-me la Montse, la germana, per a dir-me que l’endemà a la tarda vindria a veure’m amb la mare. Crec que em vaig quedar endormiscat fins que sobre mitjanit em vaig despertar amb molt de dolor a les part baixes. Necessitava un calmant urgent, d’aquells que et posen per via intravenosa. Però resulta que no localitzava el pom de l’avisador.
No em podia moure excessivament, entubat com estava per dalt i per a baix. El pom de l’avisador havia caigut i no podia abastar-lo.
Vaig sentir que darrera de la mampara la Roser feia fressa. Vaig deduir que no dormia i la vaig cridar. Va aparèixer amb camisa de dormir i una bata de llunes taronges amb fons verd. Em va collir de terra el pom de l’avisador i ella mateixa va prémer el botó per demanar que vinguessin abans de donar-me’l.
– Que no dorm?, li vaig preguntar.
– No. He estat preparant un informe sobre la pèrdua de tres maletes d’ahir… I a vostè, què li passa?
Prou que ho va saber quan ho vaig referir a la infermera. Després, discretament, es va retirar a la seva banda. Encara va passar un auxiliar a netejar-me el cos.
Després em vaig sentir sol i instintivament vaig cridar suaument la veïna. Tan gairebé xiuxiuejant que vaig pensar que no em sentiria. Ja em penedia del pas que havia fet, quan va aparèixer la noia.
-Vol que li faci una mica de companyia?- va dir tot asseient-se a la butaca d’acompanyant.
– Molt agraït. Ep, sense compromís, que deu estar cansada de tota la jornada…
– No hi fa res. Una estoneta ja va bé.
– Té un fill molt eixerit. M’ha explicat moltes coses…
-Sí. Ja m’ho ha dit. Voldria disculpar-me si durant el dia, quan jo soc a la feina, la meva família el molesten. Fan molt de xivarri, en particular el meu cosí en Pepe, el de la guitarra, i les seves filles, les bessones, que baten palmes a cor què vols.
-No pateixi. Estic curat d’espants. I el flamenc i les rumbes m’encanten. Demà ja no tindré tant de dolor i encara apreciaré més l’art del seu cosí, si és que ve.
– Gràcies per la comprensió, Joan…
-Vostè i el seu fill són molt diferents dels seus parents, excusi el comentari… Els veig a vostès dos com més urbanites, mentre que els seus parents me’ls represento més com aquelles famílies que apareixen als reportatges de televisió sobre el de la “lágrima cayó en la arena”, l’inoblidable Pere Pubill de Mataró.
– Sí, encara estem molt en contacte amb ells, sobretot el nano. Venim d’una família molt pobra, que anaven a fer la verema a França. Érem gitanos dels pobres, dels que anàvem pels pobles amb els carros pidolant i, quan s’esqueia, entràvem en algun hort que no era nostre per agafar unes patates o unes mongetes, res, allò just per fer bullir mínimament l’olla, en el sentit literal. La gent dels pobles d’abans, deien els meus avis, tenien bon cor i sempre ens ajudaven, no com passa ara, que cadascú procura només per sí mateix i no li importen els altres. D’ells em va venir aquesta mena d’afició immoderada per la dansa flamenca, ventre nu i sempre descalça. Vaig créixer a les barraques del Besós. No teníem gairebé ni per comprar-nos sabatilles. Recordo com baixàvem a les places de Montcada amb les cosines, elles batent palmes i cantant i jo ballant per guanyar-nos unes pessetes al carrer. Li ben juro que teníem un èxit assegurat…
-Perdoni, si ha trobat la meva observació d’abans racista…
– I ara, Joan! He prou après a no tenir la pell gens prima. Estic curada d’espants… I, d’altra banda, el seu comentari és de sentit comú…
– Per cert, no recordo el seu nom…
-Rosario, o Roser si prefereix. El meu nom és dels antics. Ja sap que els gitanos solem ser molt tradicionals o conservadors… Encara que el seu, Joan, també és dels de tota la vida…
-El nen m’ha dit que vostè és advocada i que treballa al Prat…
-Sí, a la duana… Però, com acabo de referir-li, crec que si no estigués treballant en el món de la justícia i els tribunals seria balladora de flamenc. O potser pintora, que també em tira. I vostè és fabricant de formatges del Pirineu, no?
– Sí, no me’n parli, que tinc ganes de canviar d’ofici! I anant a això del ball, el màxim que he fet, i me’n sortia prou bé, són danses d’esbart…
– Vaja, vostè ballant amb el cap cobert amb barretina i jo, en canvi, amb els peus descalços… Ai, quina son!
– Bé, no la voldria entretenir més…
-Sí, és tard. Si li cal alguna cosa, no dubti de tornar a fer el que ha fet. Cridi’m.
Vaig dormir molt poc aquella primera nit. Estava massa masegat. Vaig tenir temps per pensar en aquells ulls i aquelles celles negres, aquella pell morena, aquells braços forts i massissos de la veïna.
En la penombra em mortificava que cada cop que cridava el servei, per exemple per demanar reposició de sèrum, la veu de qui contestava preguntant què volia se sentís amplificada com si fóssim sords.
Al matí em van servir un bon esmorzar, variat i reparador.
Encabat va treure el cap de darrera de la mampara la Roser explicant que el nen havia dormit molt bé i que ella, a la butaca, no tant.
–Doncs jo molt malament, per no dir ni gota-, que li vaig dir. –És el que té el postoperatori. El meu fill és la primera nit que dorm tan bé…– I sense que li ho hagués preguntat, em va informar que fins al migdia no aniria a la feina, però que ara baixaria a comprar quatre coses:
–Si li cal res, digui-m’ho-. Li vaig dir els noms d’un diari i d’un setmanari, per si passava per un quiosc.
Vaig veure sortir la seva figura decidida, proporcionada. Vaig admirar les seves anques amples de bailaora.
Un cop ella fora, no va trigar a fer acta d’aparició en Peret. Havia esmorzat. Després es va entretenir amb el seu esport preferit: mirar ocells. Més o menys la conversa que vam tenir va ser aquesta:
– He estat contemplant les orenetes com emigren en estol atapeït. Aquests ocellets poden arribar a fer un viatge de més de vuit mil quilòmetres. Quan tornen, si troben els seus nius, sovint fets a pobles petits sota els ràfecs dels casalots, molt millor, saps?
-Sí? Per què?
-Doncs perquè d’aquesta manera es poden aparellar i tenir descendència. Pensa que només tenen una parella… Ja t’ho dic: últimament em fixo molt en les orenetes més corrents i vulgars, les conegudes com a Hirundo rústegues…
– No coneixia que sols tenen una parella, però en canvi sí que només mengen insectes…
– I sabies que la seva caca són les pells seques dels insectes que s’han menjat.?
-No ho hagués dit mai!
– Bé, hi ha moltes menes d’orenetes. No les hem de confondre amb els falciots (Apus apus) ni amb els ballesters (Apus melba), ocells que també tenim a Montcada, i que es coneixen per les seves ales llargues, punxegudes i corbades en forma de falç …
-Noi, ets un pou de ciència!
– Em diuen la gent del poble que cada cop se’n veuen menys, d’orenetes. I és una llàstima perquè en el total de dies de vacances d’estiu es poden arribar a cruspir mig milió de mosquits! Mira, la de picades potencials que poden arribar a estalviar… Ah, i quan hi ha molta humitat volen molt baixes perquè els mosquits tenen les ales xopes i els pesen més del compte i no es poden enfilar. Per caçar-los, han de baixar arran de terra. Quan això passa vol dir que plourà.
-Peret, els teus coneixements em deixen garratibat…
Li vaig continuar fent preguntes sobre ell i els seus estudis. Aquell any acabava el batxillerat i hauria de fer la selectivitat.
No tenia gaire por que, per notes, no pogués triar la carrera que somniava, veterinària.
Estava fent el treball de recerca amb dos companys més, un noi i una noia d’una família del Punjab paquistanès, imagineu-vos! (la globalització, vaig pensar),sobre un tema d’ornitologia que l’apassionava: la migració dels ocells del parc de la llera del Besós, concretament a Montcada. Canviant de qüestió li vaig tornar a preguntar pel bullying que em va dir haver patit.
-Quan tenia tretze o catorze m’eren insuportables les burles. A més vaig tenir la crisi de cor que gairebé em porta a l’altre barri. Sort que vaig anar al psicòleg. Una de les meves maneres d’anar endavant, a més dels ànims que sempre m’ha donat la mare, han estat els estudis. No em costava gens sortir-me’n. Es pot dir que aplicar-me i ser el millor ha estat la meva forma de compensar el buit i l’odi d’un grup. Ni els mestres ni els pares feien massa res per parar-los els peus. Treure notes molt bones va ser una forma de rescabalar-me. No et diré que fos una mena de venjança, però sí de satisfacció. Ara, també t’haig de dir que aquest any tot s’ha normalitzat força. Ja no es fiquen tant amb mi. No que s’hagi arreglat del tot. Però els companys s’han fet grans i estan bastant obsessionats per la selectivitat. Ja t’he dit que faig el treball de nou crèdits amb un noi i una noia bessons del Punjab. Un secret, Joan: estic molt enamorat d’ella…
Començava a contar-me això quan el van venir a buscar dues infermeres amb una cadira de rodes. Se l’enduien per fer-li proves abans de donar-li l’alta .
No va trigar a tornar sa mare, que no em va voler cobrar els diaris. Mentre esperava que tornés en Peret va tornar-se a asseure al meu costat i vam continuar parlant. Per començar li vaig explicar la conversa sostinguda amb el seu aplicat fill. Li vaig lloar l’entusiasme científic:
– En deu estar ben orgullosa! Per cert que devia tenir aquest marrec de ben jove!
– Sí, a la mateixa edat que té ell: setze anys. I vaig madurar abans d’hora. A vostè li puc dir com va ser. No ho explico mai a ningú. Em va violar un parent, un oncle, que ja va morir de càncer de gola. No he pogut superar que hagués abusat de mi… Faig vida serena i tranquil·la però, com podria dir-li?, la processó va per dins… Miri, no he pogut tornar a tenir cap relació mai més, per amics i pretendents que hagi pogut tenir, que n’he tingut.
-L’entenc. I li agraeixo la confiança de contar-m’ho.
-No sé per què li ho explico…, potser perquè el veig així, mig desvalgut… I sobretot perquè el veig bona persona. I vostè, com va d’amors?(aquí vaig envermellir, i crec que ella també).
– Doncs…, la veritat és que vaig fent… He estat tan ocupat a la granja de formatges, el negoci familiar, que no he tingut temps de dedicar-m’hi a fons. Hi ha qui opina, del meu entorn, que pot ser que se’m passi l’arròs. Algun cop que estava desesperat he recorregut a Tínder. Amb ben poca sort, tot s’ha de dir. Jo vaig estudiar a Vic un grau superior d’horticultura. Voldria dedicar-m’hi i deixar el negoci de formatges. Ara miraré de traspassar-lo a una Cooperativa Lletera. La mare ja es jubila i la germana i el cunyat ja hi estan d’acord perquè la Cooperativa els ha acceptat com a socis. Però perdoni que li estigui explicant la vida…
– I ara, m’interessa el que conta. Si l’entenc bé, en part no s’ha buscat companyia o parella per la pressió del negoci.. Però vol dir que això no ha estat també una excusa, una cuirassa? Costa de creure que no trobés més a prop o més lluny el que ha acabat buscant en contactes per internet…
– Ui, quina enquesta més directa! És com si jo volgués saber com pot ser que una persona tan ben formada físicament, intel·ligent i treballadora no hagi pogut superar l’aprensió, angoixa i fàstic pel que li va passar…
Aquí la noia va romandre en silenci una estona.
– Miri: me n’haig d’anar a la feina. Aquesta nit, quan el nen dormi en podem continuar parlant, si vol. Demà ja ens donaran l’alta, si les proves del nano són les que han de ser. Ah, aquesta tarda tornaran tots els cosins, tiets i avis. Espero que no el molestin gaire… Jo ja els ho dic que no s’embalin, però ja veu el cas que em van fer ahir…
– No pateixi. No me n’assabentaré, ja estaré distret i ocupat: venen a veure’m la mare i la germana…
Poc després que a la clínica em servissin el dinar, van arribar la mare i la germana. Em duien un “Panettone” suculent i un flascó de colònia fresca.
Gairebé immediatament va irrompre a l’habitació la comitiva de familiars d’en Peret i la Roser: els pares i àvies d’ella, l’oncle guitarrista. Naturalment amb el seu instrument. També van un xic després les cosines que batien palmes i cantaven. I a més a més encara un cosí amb un caixó.
Ma germana va mostrar immediatament la seva incomoditat profunda per tenir aquells veïns:
-Aquesta gent són uns inadaptats. Igual que els moros. Jo, si de mi depengués, faria com l’alcaldessa de Ripoll que els vol fotre a tots a fora. Els donem massa facilitats, els d’aquí. Acabaran fent-nos fora. Se’ns menjaran. A les ciutats ja som minoria. Els gitanos, a més a més són bruts, a diferència, per exemple, dels negres. Per culpa seva i dels moros hem de fer cua als hospitals. Com que tenen tants de fills i passen per pobres són els primers a disposar de subvencions i beques escolars. Quin fàstic! No sé com els pots resistir, Joan!
La mare callava, però no la desautoritzava. Jo, bé prou que coneixia el pa que s’hi donava. Molts convilatans tenen una aversió malaltissa cap a qualsevol persona diferent, tret que sigui blanca i d’ulls blaus. I amb diners. El meu cunyat Ferran encara era i és molt pitjor que la Montse. Anava i va a manifestacions a favor de la pena de mort. I contra el permís de residència a qualsevol estranger que no vingui amb contracte de treball. Sort que aquella tarda no era amb la seva dona, perquè hagués muntat ja, a aquestes alçades, un bon espectacle.
El fet és que cada cop s’exclamava més fort, ma germana, cada cop estava més incòmoda, cada vegada més encesa. Jo tenia por que els veïns sentissin les seves paraules de ràbia, de rebuig i d’odi. La comminava a ser tolerant. Treia ferro al tema. Li deia que una mica de música tampoc no fa mal…
Ara els veïns estaven preparant un berenar de truita de botifarra, pa amb tomata, ganyips, raïms i figues i vi negre. Va aparèixer la mare de la Roser amb una safata de manduca oferint-nos-la.
I abans que ma germana pogués dir res, vaig declinar educadament la invitació adduint que ja teníem el pannetone.
I així anava transcorrent la tarda. La germana va acabar callant, però jo no les tenia totes, francament. Aviat, una part dels familiars, els pares i avis de la Roser, van desfilar. No volien tornar tard a casa. Un moment després va treure el cap en Peret, de part del seu oncle i les cosines i cosí, avisant que volien fer una mica més de gatzara, si no ens feia res.
Avançant-me a la germana, li vaig dir que cap problema, però que toquessin i cantessin amb sordina, per no molestar pacients d’altres habitacions.
–Per descomptat!-, va contestar seriós el nen, responsabilitzant-se dels seus.
Ma germana treia foc pels queixals. Ma mare callava. Ens havien menjat mig pannetone i part d’una ampolla de mistela que havien dut (jo, només aigua). Però ma germana ja en tenia prou d’aquest color i va dir que marxava, que se’ls faria tard per tornar a Campdevànol.
La mare m’acomiadà amb posat d’inconfort culpable. La germana tot marxant encara reblà el cap del clau:
–No sé com pots resistir aquests indesitjables! Què és això de fer música a un hospital!– El cert és que de fressa no en feien gaire, les nenes tenien bona veu, el guitarrista era molt expert i el cosí del caixó tenia prou sentit del ritme.
Per mi, que toquessin. Cap problema.
Però la mala pècora de la Montse me la va ben jugar. Un cop a baix va delatar els músics a la direcció de l’hospital. Tal com ho sentiu!
Aviat van comparèixer a dalt dos fornits segurates que, adduint una queixa de pacients melofòbics, van prohibir que el sarau continués.
El nen em diria poc després que l’escena va ser tensa i molt desagradable, perquè l’oncle continuava pentinant la guitarra i les nenes cantant, ja que el fandango encara no s’havia acabat. Sulfurat, un dels agents de seguretat li va arrabassar l’instrument de males maneres, mentre l’altre empenyia sense contemplacions cap a fora una de les cosines tot proferint comentaris racistes per l’estil de “que els agafin i els portin a la garjola, em cago en déu, i que els tinguin allà, entre reixes, que cantin i ballin allà tancats com en un camp de concentració fins que es morin tots“.
Això va arribar a dir un dels goriles. I l’altre no volia ser menys:
-Van estar infectant tothom quan hi va haver la covid […] A veure si es moren tots aquests fills de bagassa, els petits, els mitjans i els grans i la seva puta mare.
Jo ho anava sentint tot, dolgut i irritat, alhora que era conscient que, entubat com estava, tenia molt poc marge de maniobra. –Feu el favor de deixar-los estar!- vaig cridar mentre veia com aquells goriles estaven empentant amb males maneres els parents del nano.
I vaig trucar al servei d’assistència indignat, queixant-me de l’excessiu zel d’aquells dos segurates. Amb aquestes, ja faltava poc perquè acabés el temps de visites.
En aquells moments jo encara no sabia que la denúncia per desallotjar l’habitació procedia de la meva germana, encara que ho sospitava.
Aviat ja vam tornar a estar sols el nen i jo. Així que vaig poder, vaig etzibar a l’adolescent una autèntica filípica a favor de la tolerància i contra la intransigència respecte de les creences, opinions i gustos dels altres. Estoic, va replicar que no em preocupés, que els seus estaven arxiacostumats a aquesta mena de situacions.
I, canviant de tema, mentre jo estava sopant, em va fer saber que el flamenc també li agradava molt a ell, juntament amb molts altres estils musicals i per damunt de tots, el rap.
Sempre que podia seguia les actuacions de la seva mare, que era d’una companyia folklòrica assessorada per l’Institut del Teatre i pel Taller de Músics. L’any passat, l’agrupació de la mare havia participat en un festival/concurs de flamenc a Santa Coloma de Gramenet. Ell l’havia acompanyada a moltes altres trobades i concerts a llocs d’Andalusia, a Portugal, a Perpinyà i a Montpeller.
I xerrant, xerrant, la mare d’en Peret va tornar de la feina cap a les nou del vespre. El primer que va fer, després de saludar-me, va ser retreure al meu company de tràngols quirúrgics que encara no hagués sopat i que tenia la sopa i el peix ben freds.
I van desaparèixer, un i altra, darrera la mampara.
Jo ara passava per un moment difícil. El darrer medicament que m’estaven subministrant per via intravenosa m’estava provocant una autèntica reacció en cadena de dolor a les parts baixes. Vaig trucar per demanar un calmant potent. Suava de mal i tremolava.
Per sort, què dic?, pels efectes del potent analgèsic, la frisança extrema no va durar massa. Fou quan ben inoportunament trucà l’animal de la meva germana per dir-me el que havia fet. Li vaig dir el nom del porc.
Estona més tard, ja m’estava endormiscant en la penombra quan de l’altre costat de la mampara aparegué, bata de llunes taronges amb fons verd, cabells solts, ulls negres lluminosos i aquelles celles ben dibuixades com arcs disposats a llançar sagetes efectives, la Roser.
-Vol que li faci una estona de companyia?
Havia pensat tot el sant dia en ella. No li ho vaig dir, és clar. Sí que vaig tornar a donar excuses per l’actuació racista de la meva germana.
-No hi pensem més” -va tallar-. Si li sembla continuem la conversa on la vam deixar ahir, tot allò de Tínder…
-Ah, però si tot allò de l’aplicació de lligar no ha suposat res en la meva vida! Sàpiga que totes les meves aventures amb Tínder s’han saldat amb un sonat fracàs. Quants de swipe right per no res! Quants Match que es volatilitzen en un tres i no res. Convinc que no vaig tenir sort. Tant que m’hi vaig esmerçar amb la biografia! Hi vaig afegir una llista del que m’agradava i de les coses que em molaria fer. Però no va funcionar. Vaig acabar pensant que Tínder no feia per a mi, que era cosa de criatures immadures. ¡Quina merda, aquest sistema en què dos usuaris han de swipejar-se mútuament a la dreta per donar-se un Like i fer matxs! Quin llenguatge tan cursi!
Després d’un altre silenci, la noia em va confessar que no podia acostar-se a cap home. Li feia un fàstic incoercible que algú s’aproximés a ella amb voluntat de relació declarada. Amb prou feines havia perdonat els seus quan va passar el que va passar, sobretot perquè havien minimitzat la seva violació i mirat de tirar terra a sobre del que havia passat.
–On no n’hi ha no en pot rajar!– va exclamar. I prosseguí:
-Amb tu és diferent. M’aproximo a tu perquè et veig desvalgut i necessitat. Penso de vegades que m’aniria bé que un psiquiatre em digués què he de fer. No he superat el meu trauma, és evident.
Va ser el primer cop que em va tractar de tu. Poc us podeu imaginar com, interiorment és clar, li ho vaig agrair! Jo sí que volia acostar-me a ella , però alguna cosa m’impedia expressar-ho.
Després ja vam passar a d’altres temes. Li vaig comentar que volia muntar horts innovadors quan hagués aconseguit traspassar l’empresa.
Per la seva banda, la dona va tenir necessitat d’explicar com havia patit fins aquell curs amb l’assetjament escolar del fill
-Ara ja el veig més capaç de fer-hi front. Ha madurat.
Eren quarts de dues quan se’n va anar.
-Demà ja marxarem a primera hora, bona nit-, és l’últim que em va dir. Vaig tenir necessitat de passar-li el meu número de mòbil per si de cas em volia contactar.
*****
(Informació final off the record: un dia gris de pluja suau, sostinguda, beneïda, de finals d’aquest darrer setembre, jo pujava amb bici per la pista de BTT del riu Ripoll des de Moncada cap a Sabadell.
Un trajecte que tan m’encanta de fer, que va seguint aquell parc fluvial.
Doncs bé: abans d’arribar a Ripollet em va aturar pel camí el meu amic horticultor, aquest noi de Campdevànol que s’ha establert a una antiga fàbrica en desús de la zona i als seus terrenys i hi ha establert uns horts experimentals.
No va ser casualitat, aquest encontre. Havíem quedat que ens veuríem. L’home tenia molt d’interès a saber si jo havia llegit la seva crònica de quan va passar per l’hospital.
A aquest xicot el vaig conèixer per casualitat deu fer dos mesos quan, un dia que vaig punxar, ell s’estava feinejant a un camp del costat i, en veure’m en un tràngol, servicial, es va oferir a ajudar-me a canviar la roda de darrera, operació sempre més carregosa que canviar la roda de davant.
Devien ser quarts de dotze del matí. Va dir que em regalaria alguna hortalissa ben parida. I em va convidar a beure un vinet jove de collita pròpia. Vaig acceptar. No tenia pressa a tornar.
S’estava a l’única unitat de l’antiga fàbrica que no havia anat a terra. Se l’havia condicionat com a habitatge.
Com a cloenda d’aquesta història, transcric fil per randa la informació que em va donar:
“Vaig anar encantat a l’acte d’atorgament del premi d’investigació “Promeses”, i després vam anar tots tres a prendre uns “montaditos” al bar de la plaça.
Al dia següent vaig convidar-los a visitar els meus horts ecològics i experimentals, als terrenys que havia comprat sortint de la vila en direcció Sabadell. Els havia adquirit amb el que em corresponia per la venda de la formatgeria familiar de Campdevànol.
La Roser va acceptar contenta. En Peret em va prometre assessorament ornitològic. “Però avui no podrà ser perquè d’aquí una estona vindran a buscar-me els meus amics del Punjab. Els seus pares, taxistes de Badalona, se m’emporten tota una setmana al càmping de Sant Pere Pescador on tenen tot l’any la seva caravana”.
La Roser es va quedar a dinar amb mi al trosset de l’antiga fàbrica que restava dempeus, el que m’havia arreglat per a viure-hi.
Vam passar la tarda junts planificant unes vacances, ella i jo, d’una setmana, coincidint amb els dies que en Peret era fora. Va venir així. No era res premeditat. Rumiant, rumiant, vam decidir que aniríem a Sicília.
Malgrat ser temporada alta, vam aconseguir reserva de cotxe i allotjament a diversos punts de l’illa: Palerm, castell de Saccamo, Cefalú, Agrigento, Scala dei Turchi, Enna, Piaza Armerina, Caltagirone, Ragusa, Siracusa, Taormina i Catània…Ah, i ens acostaríem al poble del comissari Montalbano!
Un recorregut de somni. Aprofitaríem l’oportunitat! Encara que ens sortís una mica car.
I tal dit tal fet.
Vam tocar el dos a la tarda següent.
La Roser tenia dies lliures pendents a la feina. Jo també m’ho vaig poder arreglar: un matrimoni jove senegalès que treballava per a mi es va quedar a la casa aquells dies i es va fer càrrec dels horts”.