16 gen. Justícia

Santiago Rusiñol, artista bohemi i amb gran sentit de l’humor i la ironia, va dir: Quan algú reclama justícia, la única cosa que vol és que li donin la raó. A ningú no l’importa res més enllà dels seus interessos i invoca als tribunals quan no li queda una altra via, perquè si abans ho pot solucionar d’una altra manera, no mirarà mai prim, ni tampoc tindrà escrúpols en obrar al marge del que realment és just.

Que és la justícia? Hauríem de contestar un valor moral, un principi universal que mitjançant la veritat ens iguala a tots i ens garanteix la llibertat, però… sovint la justícia és un vestit a mida de certs interessos, és una música que cadascú voldria interpretar amb la seva pròpia partitura, aportant-hi la part de la veritat que l’afavoreix i llegint de les lleis els paràgrafs que li somriuen.

Tot plegat és molt complicat, si una simple reunió dels veïns d’una escala, pot esdevenir una batalla campal, que no deu ser quan parlem de tribunals internacionals, amb posicions enfrontades, diferencies culturals, ètnies, religions, sistemes politics i filosòfics totalment diferents, d’aquí el valor dels dictàmens d’aquests organismes que hi ha de veure més enllà del melic propi.

Les dictadures, les pseudodemocràcies, els governs corruptes d’arreu del món dicten lleis injustes, mirant només els seus obscurs interessos, fan delictes de les opinions, de les idees, de la mateixa llibertat. Afortunadament els països lliures i democràtics, òbviament no titllen els drets fonamentals com a delictes i, sovint emparen i atorguen el dret d’asil als perseguits que s’exilien fugint del seu país, on sinó trobarien la presó o la mort a causa de les seves idees.

Amb sentit comú, les democràcies mai no emparen delictes que la moral reprova, com el crim, la droga, les violacions, el robatori, el terrorisme… mentre que a les dictadures s’emparen a vegades a criminals si són del seu tarannà.

Aquest 2022 s’escauen cent anys de la primesa sessió, el 15 de febrer de 1922, del Tribunal Permanent de Justícia Internacional de la Haia, creat a iniciativa de la Societat de Nacions, reunida al desembre de 1920, però que en realitat tenia els precedents d’haver-se celebrat en aquella ciutat holandesa una Primera Conferència de Pau de la Haia el 1899 i una segona el 1907.

Potser en el dia a dia i al ciutadà de carrer aquests tribunal li és un tema remot, en sap poc de com funciona, de que el formen quinze magistrats elegits per l’Assemblea General de les Nacions Unides i el Consell de Seguretat, en votacions independents, per mandats de nou anys, renovables això si, però no eternament caducats, un tribunal que encara pot tenir les seves mancances, però és una garantia pe els tant sovint trepitjats drets humans; la justícia, la internacional, no com una vegada va dir un alcalde andalús: un conya.  

Joan Pallarès-Personat