02 febr. La Candelera

Avui diumenge, és el dia de la Candelera, una festa religiosa que inicialment s’anomenava Purificació de Maria i, avui, és la Presentació del Senyor, però és igual, litúrgia a part, la diada del dos de febrer està ben arrelada a l’imaginari popular, amb festes i fires a molts llocs, exaltació de la llum sobre les tenebres, i per a molts el costum d’anar a beneir la candela és una d’aquelles poques vegades a l’any que d’adults, acudeixen a una església.

Un dels llocs que per la Candelera fan festa gran és a Valls, un poble que tothom, només sentir-lo l’associen immediatament al món casteller i als calçots, dues coses que avui estan integrades dins de l’estructura de bigues mestres que sostenen l’edifici de les essències de la catalanitat.

Castells i Calçots  fa seixanta anys, fora de l’àmplia àrea de les comarques del Camp o del Penedès eren totalment desconeguts. Dels castellers me’n parlaven vallencs com en Josep Maria Rosell o els Català-Roca i em van enganxar l’afició, però fins a la darrera dècada del segle XXè que van fer l’eclosió, les colles castelleres eren ben poques i el nombre d’actuacions mínim, fora d’aquell àmbit en cap festa major hi havia castells.

Amb el calçot passa el mateix, tal com avui poca gent sap que és la clotxa, als anys setanta molta gent no sabia que eren els calçots i trobar un restaurant, inclús en la pròpia àrea vallenca que n’oferís, impossible.

El calçot es va democratitzar quan les primeres lleis de benestar animal de la Generalitat van prohibir la matança del porc pública i, aquelles excursions d’hivern, aquells autocars que anaven a la matança, van trobar substitut de temporada, calia omplir el restaurant i a més el calçot es econòmicament rendible, atipa i no dona mals de cap.

Eric Hobsbawm i Terence Ranger parlen de “L’invent de la tradició”, cal no confondre tradicional amb antic, però totes del tradicions pretenen trobar les arrels i no solen ser ni innòcues, ni desinteressades, acostumen a ser estètiques, ara cada vegada més mercantilitzades, malgrat que a Catalunya encara es mantenen per la gran base d’altruistes que les fan possibles.

Acabant amb la Candelera, cada any en encendre la candela no puc menys que pensar en la humilitat de la flama que surt d’un ble i una tira de cera, una llumeta trèmula en enmig d’un món de leds i de neons, el contrast de la flameta amb la sobreexposició tecnològica, l’interpreto com un senyal d’esperança dins d’una societat que no se n’adona que camina a les foques, però que viu enlluernada creien que ho veu tot.       

Joan Pallarès-Personat  

No t'ho guardis per a tu sol!


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies