16 abr. La llegítima

Sovint acostumo a dir que ser pobre és etern i a més a més, té efectes retroactius. Diner electrònic i criptomonedes a part, en un segle vàrem anar de comptar en rals a euros, havent passat pels duros i les pessetes, però en canvi en matèria d’herències la cosa no ha canviat massa i seguim mantenint la llegítima.

A la mort d’una persona, el número de problemes que deixa als hereus sol ser proporcional al seu capital i patrimoni, amb això els pobres tenim avantatge, tot i que morir, ni que sigui en precari, no té cap avantatge fiscal, hisenda no fa distincions entre vius o morts, ella només tracta amb contribuents.

El codi civil, en tema d’herències, és un compendi de capritxoses interpretacions molt ben argumentades, que garanteixen drets que no tenen raó d’existir quan fa anys que els fonaments en que es basava la seva justificació van desaparèixer; les famílies reals d’avui no tenen res a veure amb les monolítiques del passat i trobem més models i interpretacions familiars que colors de fil en una merceria.

Pobre o ric, la llegítima és la llegitima, que a més fluctua i varia segons on resideixis, impedeix al difunt determinar, en vida, on aniran els seus estalvis sota l’argument que així l’Estat protegeix els interessos de tota la descendència per igual, violant la intimitat del finat en no permetre-li premiar els bons fills atents i curosos, i discriminar els que l’han abandonat o que potser fa quaranta anys que no l’han anat ni a veure.

La legítima va ser establerta per uns juristes acabalats, immersos en una societat rural i agrària basant-se en que bona part de la fortuna que heretaven del seu progenitor, havia estat consolidada per els esforços dels seus germans, que havien treballat en l’economia familiar, expandint el patrimoni, un fet avui, més que inusual, gairebé inexistent. Ara el fill de qui potser ha lluitat en un negoci familiar al costat dels pares, n’ha tingut cura en la seva vellesa, ha sacrificat els darrers anys de maduresa cuidant-lo, es veu obligat a repartir-se els bens que ha costodiat, amb uns germans o germanastres gairebé desconeguts, que potser ni han tingut mai cap contacte amb el difunt.

Les llegítimes són les grans injustícies del segle XXI, però els diputats i senadors prefereixen legislar sobre temes més mediàtics, atorgar drets als animals i obligacions a les persones, que al cap i a la fi, la llegítima mou diners i dels diners que es mouen se’n recapten poc o molts. Per a ells, les persones són el de menys, només els diners són el que compte, tant tens, tant vals.

per Joan Pallarès-Personat
No t'ho guardis per a tu sol!


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies