25 febr. La Reforma Agrària
Als qui aprofundírem en la ciència històrica van aprendre que molts dels antics mals d’aquests país, i entengueu el país pel que us doni la gana, com si ara li voleu dir Europa, venien de la distribució de la terra i que per resoldre el problema agrari calia fer una reforma agrària, eixamplar la base (no es conya), augmentant el nombre de petits i mitjans propietaris, en detriment dels grans latifundistes, per a fer les terres més productives i rendibles.
No m’envitricollo ara amb les dues grans “desamortitzacions” del segle XIX, la forma més bèstia de rebentar la riquesa d’un país repartint entre amics el patrimoni que s’havia d’invertir en modernitzar les infraestructures.
Podia estendrem en la reforma agrària de la República, la de 1932, massa curta per alguns, intolerable pels propietaris i una de les causes de la futura guerra; la llei de Contractes de Conreu, els rabassaires i el 6 d’octubre de 1934, o encara més modernament recordo Marinaleda, un referent, la ocupació de finques pels jornalers en l’època monàrquica actual, però avui de reforma agrària ja ni se’n parla, fer-ho quedaria entre kumbaià i trotskista, avui els progrecosexisme excloent no tolera realitats com el problema agrari i titlla de feixista a qui no balla al so del seu flabiol.
Avui descobrim que el problema agrari no està ni en els terratinents, ni en el repartiment de la terra, avui el problema està en que en que la taronja, entre el pagès i el consumidor, passa per tantes mans que multiplica el valor com un bitllet premiat de loteria.
Avui descobrim que els camps els han de conrear pagesos llogats, vinguts de fora, perquè el pagès d’aquí prou feina té en enviar un paper per a cada taronja a Brussel·les, a Estrasburg, a tres ministerios de Madrid, a la plaça de Sant Jaume, al Banc i al Consell Comarcal, avui pesa més la pila de papers que ha tingut d’omplir el pagès, que la punyetera taronja que ha venut.
A més el funcionari de torn, des del seu lloc de treball matarà les hores laborals al facebook escrivint soflames de recolzament a la pagesia i demanant el boicot als grans supermercats, que, a parer del funcionari, s’emporten el benefici, i encara algun camioner tindrà la barra de dir que el deixin treballar i no emprenyin amb els tractors que no estan fet per a la carretera i que l’asfalt és seu.
Ara ningú no parla de reforma agrària i, en canvi es quan més se n’hauria de parlar. Ara no és el “señorito” ni el clero, ni la baronessa, encara que en quedi alguna menjant-se les subvencions europees, qui s’engreixa amb el suor de la pagesia, ara continuen sent com abans els dos extrems de la cadena els que pateixen, ambdós els més febles, els treballadors productius, l’un el pagès massa enorme en el problema agrari del passat i ara demograficament sota mínims, en l’altre el treballador, l’obrer assalariat i autònom, avui plenament urbà i majoritari en la població: per això no es parla de reforma agrària, encara que el problema continua sent el mateix, la minsa rendibilitat de la terra i les càrregues al pagès.
I entremig d’uns i els altres, a pagès o a ciutat, com en el circ a l’antiga roma, “panem et circenses”, tots gaudiran dels espectacles que s’ofereixen a la “plebs”, veient com abraçats a les llotges dels estadis els buròcrates de la política, els polítics de la burocràcia i els patricis, propietaris de les grans cadenes d’alimentació, tramaran, entre gol i gol (o com es compti l’esport espectacle), com treure encara més suc d’aquella pobre taronja, d’aquella punyetera taronja que només demana sol, aigua i una mà amiga que la cuidi al taronger.