19 jul. La Trabucada: 19 de juliol
Sovint pels volts del 12 d’octubre sentim dir: “res a celebrar”, però avui és 19 de juliol i veurem celebracions en complir-se noranta anys de la revolta militar que a Barcelona va ser dominada per la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, sublevació iniciada a l’Àfrica, amb diferents resultats arreu de l’estat, que portaria la guerra civil més cruenta de les patides, sobretot per la brutal repressió indiscriminada a la rereguarda d’ambdós dels bàndols enfrontats.
A Barcelona, a Catalunya, la victòria sobre els militars revoltats va començar una brutal matança, en especial els primers mesos del conflicte, que sumaria 8.360 catalans morts a rereguarda on també els bombardejos feixistes, especialment de l’aviació italiana, provocaren 4.018 morts més.
Per altra banda, a Sevilla, a Pamplona, als llocs on van triomfar els militars, les víctimes innocents de la repressió van ser similars, moltes encara jauen desconegudes en les cunetes de tot el país, una diferència entre uns i altres era que uns als seus els feien mirar al cel per resar, i els altres ho havien de fer per veure si venien avions a bombardejar i, alhora, veien pujar al cel el fum de les bombes i el de les obres d’art i edificis incinerats en nom de la llibertat.
No, aquí no cal fer la història dels tres anys de barbaritats, ni dels molts anys més perquè el règim triomfador va continuar vessant sang i fam, repressió i venjança, crueltat, que no va aturar mentre va existir i ara, els que se’n senten els seus hereus, encara tenen la mateixa fam de sang i de misèria.
La guerra va durar molt més enllà de 1939, sense bombardejos ni fronts, però amb odi i proscrivint la democràcia i la llibertat. Les “dos españas” de Machado s’havien dessagnat perquè els uns i els altres feia temps que se’n tenien ganes, el pitjor és que ni uns ni altres veien res més que el seu color, no entenien que hi havia gent que no cabia, ni volia entrar, en cap de les dues perquè miraven més amunt, van ser els que van perdre doblement la guerra i els que més cara els hi van fer pagar.
El 19 de juliol és dia de dol, propici per fer un clam per la pau i contra la violència i els totalitarismes i fonamentalismes, apte pel record, un dia per a fer un sentit homenatge de pregon respecte a les totes les víctimes, una jornada perfecte per a explicar als quatre vents el què va ser i aprendre la lliçó que dona la història.
El 19 de juliol, per a tots els qui creiem en la democràcia i el diàleg, no hi ha res a celebrar, però mai s’ha d’oblidar que en aquella data el rellotge de la història va recular traumàticament diverses dècades.
Joan Pallarès-Personat