17 maig La trabucada: Carrers sense sortida

“La calle es mía” deia Fraga quan era ministre de governació; “Els carrers seran sempre nostres” cridava enfervorida la jovenalla durant el “Procés”, però no hi ha res més cert que la complaença i el plaer que senten els ciutadans de Barcelona i els seus encontons en tallar carrers i ocupar la via pública en un tres i no res.

A Barcelona, de dilluns a diumenge, el dia que no hi ha una cursa, hi ha bicicletes, l’altre una passejada per no se que, una grua d’obres al mig del carrer, el següent quatre manifestacions simultànies, si no hi haurà una celebració de un triomf esportiu, un tall de carrer per manca de calefacció a una aula i, a més, les terrasses dels bars o els carrils inútils que ningú no fa servir.

Circular per Barcelona, fins anant a peu, és una cursa d’obstacles, qualsevol esdeveniment que s’organitzi, si no es talla un carrer no té sentit ni prestigi, cal ser vist, fer-se notar i la única manera és complicant i amargant la vida als demés.

Les places, els parcs, els jardins, no serveixen, organitzar coses allà no té sentit, no es veuen, ningú no en parla; fer una festa, muntar una fira, en un lloc que no molesti a ningú és absurd, tallar un carrer i com més concorregut millor, és més efectiu, és el millor reclam publicitari i si complica la vida fins al caos, molt millor.

Que s’havia cregut en Cerdà? Que volien els il·luminats urbanistes que traçaren les rondes? La ciutats ordenades són ciutats avorrides, només els insensats creuen que la línia recta és la més curta entre dos punts, res de quadrícules, Barcelona serà caòtica o no serà.

Una Barcelona sense obstacles no seria una gran ciutat, fer nosa a totes hores és un dret ciutadà, aquí els únics que molesten són els turistes, els creuers i els sense llar, però mai no fan nosa les cadires de les terrasses que ocupen tot el voral o l’andana del passeig, ni tampoc les obres eternes, en les quals des de temps immemorial, quan van posar la tanca, ningú més ha anat a treballar.

A Barcelona hi ha més obres al carrer que paletes treballant-hi, de dilluns a diumenge sempre és més fàcil, per anar de Sants a Sant Andreu passar per dalt del Tibidabo, vagis en que vagis, la ciutat és un “escape Room” , perquè en el fons, no hi ha res més divertit, que trobar-se en un carrer sense sortida.

Joan Pallarès-Personat.