01 febr. La Trabucada: De festes i de diners.
Comença febrer, el mes més curt de l’any, el més equilibrat i, alhora, el que menys dies festius hi ha. Per febrer no hi ha més festa que la de carnestoltes alguns anys, que en d’altres cau al març.
La resta de mesos de l’any, amb millor o pitjor fortuna, tenen algun festiu i la possibilitat d’allargar la festa en un pont de dues o tres arcades, pel febrer, en canvi, no hi ha enginyeria festiva possible.
Des del primer moment en què Déu va expulsar Adam i Eva del Paradís i va sentenciar allò de guanyar el pa amb la suor, compensant la sentència en donar-li a Moisès, escrit en pedra, allò altre de reposar un dia a la setmana, que la humanitat busca la manera d’encadenar les festes, com més dies, millor.
La lluita de classes, l’explotació dels amos als esclaus, la dels patrons als obrers, les vagues i la sang que va costar la llei del descans dominical o la setmana de 40 hores, fites que encara avui, en les nostres latituds i en molts rams, estan lluny d’assolir, però que tenen la majoria dels afortunats que gaudeixen d’un contracte laboral amb un mínim de dignitat.
El problema és que totes les feines es volen regular pel mateix patró, el model de la societat industrial, de la cadena de muntatge i la burocràcia, la de la gent que mesura el temps amb un rellotge, quant a la naturalesa i a la realitat, el pas del temps el marquen els astres.
Les cabres, vaques o porcs no saben res de les vuit hores, ni la setmana anglesa, tampoc els arbres saben de vacances, ni els peixos coneixen els dies de subhasta a llotja, ni les boires el teletreball o el lliurament de mercaderies dels camioners. Els ramaders saben que els animals mengen quan tenen fam, es munyen quan toca i no entenen si es Cap d’Any, com l’arbre fruiter no res sap de ponts o festes majors.
També hi ha feines que toca fer quan el lleure dels altres, el cafeter, el restaurador, treballa quan els altres descansen, no és dolent descansar, ni molt menys fer festa, Ford ho va entendre, els seus treballadors havien de tenir prou dies de lleure i guanyar prou diners per a comprar els mateixos cotxes que produïen a la fàbrica, no només els rics havien de ser el seu mercat.
Acaparar? Les llistes dels molt milionaris que publiquen els mitjans fan basarda. De què li serveixen a la societat aquelles fortunes de munts de diners immobilitzats? Ara que les monedes i els bitllets circulen cada vegada menys i la targeta de plàstic facilita el control, potser caldrà pensar en mesures que afavoreixin la redistribució del capital. Us imagineu que els diners tinguessin data de caducitat? Que quan reps una quantitat si en quatre o cinc anys no l’has gastat caduca i la perds com es fa malbé el menjar quan fa molt temps que està a la nevera? Potser si fos així arribaria un dia que ni caldria pagar impostos, la recaptació de les taxes per avarícia ho cobririen tot.
Joan Pallarès-Personat.