02 nov. La Trabucada. Dia de Difunts.

Avui sembla obligat, sent el Dia de Difunts, parlar dels morts, de la mort, aquest suculent negoci pels vius molt vius, que dels difunts, com del porc, ho aprofitem tot, que si comptem a pes, el quilo de fusta del taüt és més car que el de panellets, que ja és dir; les flors de la corona surten a preu de caviar de beluga i els músics del darrer nyigo-nyigo, sempre tan mal pagats, els hi surt l’hora a catxé de director vienès un dia de Cap d’Any.

Morir-se és fàcil, però és car. Si la vida ja és prou difícil, estirar la pota no surt de franc, ni està a l’abast de qualsevol mort de fam, perquè si un pis per a viure-hi surt car, el metro quadrat de nínxol s’ha posat impossible o això que aquí no li poden donar la culpa ni els de l’Airbnb ni al lloguer de nínxols turístics de temporada, encara que per més que un dormi el son etern, de perpetu res de res, que les concessions funeràries són temporals i si bades i et retardes de pagar el rebut de cada any, els del cementiri es treuen el mort del damunt, fan com els dels trasters, obren la porta i tot el que troben, apa, a fora, que en aquest cas els desnonats no ploren al Sindicat de Llogateres.

Ha arribat un moment que la gent no és que estigui escaldada, és que està cremada amb cementiris i morts d’avorriment, que cremat per cremat, almenys a Barcelona on el nombre d’incineracions ja supera el d’inhumacions trien el foc, però els vius ja li han fet punta al llapis, la pela és la pela i han fet uns columbaris amb butaques, música, claraboies i urinaris, on pots deixar les cendres del difunt, però mirant el que pagues per aquests cendrers, te’n pots fotre del preu dels nínxols: per una capseta de res, una bústia que sembla un apartat de correus, per mantenir l’avi allà dins costa proporcionalment com si en vida. En comptes de posar-lo a un asil el tinguéssim hostatjat al Ritz.

Molts a morir li diuen fer el darrer viatge, però si mirem ofertes, que als diaris en veurem unes quantes, el darrer viatge, potser perquè al destí en diuen també anar al més enllà, pel cap baix és com fer un creuer de luxe, amb tot inclòs on fins entren les excursions, però que dura un tres i no res, perquè si parlem de les preses, als tanatoris encara que semblin tranquils, van per feina, tot està cronometrat i encara no te n’adones, ja tens el mort a la porta, carregat a la funerària i amb el xofer mirant-te de reüll, que és migdia i se li cova l’arròs.

L’única cosa que té de bo morir-se és que només pots fer-ho una vegada, aquí no hi ha divorci per tornar a repetir, ni prorroga, ni segona convocatòria, ningú no s’ha pogut mai reenganxar ni repetir curs, fins i tot tampoc cal ni matricular-s’hi, ni cita prèvia, diguin el que diguin, morir és de les poques coses a la vida, que són per sempre.

Poca broma!

Joan Pallarès-Personat.