27 set. La Trabucada: Dignitat i coherència a la vellesa.
Cada dia m’amoïnen més les barbaritats que es fan al volant, la irresponsabilitat dels conductors i també la inconsciència dels vianants, més en un temps caòtic on a les ciutats, les bicicletes han esdevingut un problema menor davant l’agressivitat dels patinets.
Em neguiteja saber que a Catalunya hi ha catorze mil persones conduint vehicles sense tenir carnet, vuitanta-cinc mil a l’estat, i que cada dia els mossos enxampen trenta-set conductors sense permís de cap mena.
Les raons són diverses: no se l’han tret, li han retirat per infraccions greus que han posat en perill la vida d’altres, o en tenen un expedit ves a saber on, en aquells països que no miren prim i, òbviament, no els hi homologuen.
Just aquesta setmana dedicada a la mobilitat que s’ha celebrat el “Dia Sense Cotxes” ha fet cinquanta anys que em vaig treure el carnet de conduir. De jove, en contra de molts de la meva edat, no tenia gens d’interès pels cotxes ni les motos, pensava que mai no conduiria i, ves per on, per aconseguir una determinada feina em vaig veure obligat a fer el pas.
He passat cinquanta anys conduint sense cap multa, ni d’aparcament, un petit accident fa divuit anys em va brindar l’oportunitat de prescindir de cotxe propi, el llogava quan calia i santes pasqües.
Celebrant el “Dia Sense Cotxes”, dimecres passat en va caducar el carnet de conduir i aquesta vegada no he anat a renovar-lo, ja no tornaré a conduir mai més un vehicle i molts s’esgarrifaran i es posaran les mans al cap, però és una decisió presa amb tota la consciència.
No tornaré a conduir perquè considero que no estic en condicions i em podia fer mal i en podia fer als altres. No tornaré a agafar un volant perquè tinc uns valors, un codi ètic i moral que a molts els pot semblar desfasat, però la consciència m’exigeix responsabilitat i per coherència no puc demanar a un metge que avali que soc apte per a conduir quan sé que, físicament, no és així.
El meu gest de renunciar al carnet és un clam en el desert quan milers de joves i d’adults no estan mentalment preparats per a portar una màquina a gran velocitat ni tenen criteri per distingir una carretera comarcal d’una autopista, però el meu gest m’acreditarà autoritat moral per a cridar l’atenció a aquells companys que continuen conduint quan és evident que a la nostra edat no tots tenim les condicions mínimes per a fer-ho, encara que no ho acceptem.
Una flor no fa estiu, la meva renúncia és inútil, és una gota d’aigua en un oceà d’indiferència, però és digne i coherent, i té la mateixa empenta que la d’aquell jove rebel que fa cinquanta anys va agafar un volant per primera vegada perquè, amb carnet o sense, sempre he pensat que, tant a la carretera com a la vida, no hi ha millor norma ni assegurança més assenyada que la prudència.
Joan Pallarès-Personat.