22 nov. La trabucada: Dinars i sopars de Nadal.
Entre els primats superiors, com som les persones, compartir aliments en abundància crea vincles de fraternitat, una bona taula rebaixa tensions i elimina recels, agermana, així que s’aprofiten les ocasions i qualsevol motiu és bo per fer un bon tec.
Per a molts, Nadal és la diada del gran àpat per antonomàsia, la taula més generosa de l’any, compartida en família, on tot són somriures i fraternitat, malgrat el tedi de compartir una llarga sobretaula amb la sogra insolent, o amb el cunyat pesadet, que circula pel món amb els llums curts, més encara aquella tarda amb sobredosis de cava i empatx de torró i neules.
Fora de la família, i des de finals de novembre, comencen els dinars i sopars d’empresa, els treballadors els agrada que el patró tingui un detall i es grati la butxaca un cop a l’any amb un bon tiberi; el patró o el directiu, paternalistes, els hi plau veure als assalariats treure el ventre de penes i confraternitzar tirant-se molles de pa a l’hora de les postres.
Empreses a part, tothom vol fer l’àpat pre-Nadal, la colla del gimnàs, el club de petanca, els exalumnes d’una escola, i si no s’arriba a un dinar o un sopar, almenys un refrigeri –que en diuen pica-pica– a l’estil de les iaies del grup de ganxet del Casal de Jubilats, on cadascuna porta una cosa i tot ho comparteixen fraternalment.
Si el mes de setembre ja veiem anunciats els menús de Nadal, Sant Esteve, final i Cap d’Any, avui a la majoria dels restaurants ja tenen tot el peix venut, vull dir que costa trobar un lloc lliure on fer la reserva, tot està ple, la gent que tot l’any es queixa que no pot viure, abarrotarà els establiments que obriran els assenyalats grans dies festius i, aquests, faran l’agost en desembre, perquè els preus són, generalment, astronòmics.
Un menú que un festiu pot costar vint-i-cinc euros, l’arribem a veure a cent cinquanta el dia de Nadal, però en els menús pre-Nadal també trobem un sobrepreu de temporada i, no diguem, la dificultat de trobar taula per grups grans en dijous o divendres de desembre, quan el món ha embogit.
Són històries de temps de crisis, les del país on hi ha mileuristes en taules de cent euros el cobert, que les llàgrimes són menys amargues si es plora amb la panxa plena i el consol de saber que el cambrer que t’està servint, encara li paguem menys, només cobra per hores i no està assegurat.
Però són a les portes de Nadal, llums als carrers, pau i harmonia, som fraternals, participem en les Maratons i els Grans Recaptes, són solidaris perquè ho marquen els cànons de la moda, i… ens agrada la bona taula.
Joan Pallarès-Personat.