22 febr. La Trabucada: Discriminació higiènica.
No hi ha res que molesti i faci més mal que una cotilla i, avui, tothom va enfaixat i enfundat d’elements ortopèdics que no ens deixen ser qui som.
Està molt bé fer-se amb tothom, ser solidari, empàtic, participatiu, amant dels esports, els animals, la natura, la lectura, els serials televisius, la dieta sana i tantes coses més, està molt bé seguir la moda, però ni és obligatori, ni cal fer el que no ens agrada ni ens plau: en respectar, viure i deixar viure, n’hi ha prou.
Ens passem més estona pendents que ens miren, perdem tant temps preocupats pel que diran, que no pas fent coses. Submergits en una societat plena d’urgències, vivim corrent perquè corren els altres, tothom corre, però ningú sap explicar perquè correm també quan no tenim gens de pressa, ni perquè continuem caminant quan no volem anar enlloc.
Que difícil és ser un mateix!
L’herència col·lectiva de tants anys de tribunal de la inquisició perviu. Avui els capirots i els hàbits de condemnat són els rumors, són les calúmnies –tu calumnia que alguna cosa en queda– i els etiquetatges que es llencen tant per mortificar com perquè qui calumnia sap qui tindrà aduladors, i la calumnia si fa mal a tothom, més en fa als honestos que són reus de tenir personalitat i criteri propi.
Quan un evita el tracte amb un maleducat, li diuen que és un groller; si no es fa amb persones de dubtosa reputació, els discrimina; si al transport públic no seu al costat d’un subjecte que va brut i ple de ronya, és un agorafòbic; si no se suma i aplaudeix les celebracions de tradicions foranes, és un xenòfob, viure fora del ramat i respirar amb els teus propis pulmons, sent feliç, és un nou delicte.
La higiene, la profilaxi, la quarantena, estan mal mirats, quan un es protegeix dels patògens que l’envolten, virus i bacteris s’abraonen sobre ell, avui ser normal és ser un intrús, portar la camisa cordada i el cap sobre les espatlles, fa carca, avui el que importa és donar la nota, qui no desafina no té cap crèdit, perquè en els temps actuals hem arribat a tals extrems que es dona més valor a un descosit, que a la feina del sastre.
Joan Pallarès-Personat.