22 març La Trabucada: Els plors per un enderrocament llargament anunciat.
Aquests dies que la piqueta comença a enderrocar un dels edificis de l’antiga l’estació de mercaderies de la Sagrera s’han esvalotat les xarxes socials i la indignació ha estat gran, realment hi ha per estar satisfet de la simpatia que desperta el casal ferroviari entre la gent, en contrast paradigmàtic perquè tots els edificis i naus de l’antiga estació que eren al seu voltant, han anat caient un a un sense escoltar-se una sola veu.
Quan el 1994 (fa 32 anys) vaig presentar, a través del moviment veïnal, un informe fent valdre els elements que podien veure’s afectats en el futur pla ferroviari, l’edifici en qüestió era un dels que reclamava protegir, i durant aquests anys s’han salvat, no sense lluitar-ho de les associacions de veïns i les d’estudis històrics, altres edificis que el pla havia sentenciat, com la Torre de la Sagrera, l’Estació de Sant Andreu-Comtal, Can Riera o la Torre del Fang.
Dels esforços per salvar aquests edificis només ho sabem el d’aquestes associacions de veïns i els quatre que vivim apassionats en la defensa del patrimoni i la història, que sovint hem patit el menyspreu o la burla, inclús acusacions d’anar contra el progrés o ser la causa del retard de les obres, com es va carregar en el seu dia contra els arqueòlegs en l’excavació de la vil·la romana de la Sagrera.
Al llarg d’aquestes dècades els que hem viscut el dia a dia de la lluita per la conservació del patrimoni hem rebut grans alegries de veure com se salvaven les pedres per les quals lluitàvem, però desenganys immensos, com quan vam perdre Can Nyau, el Pont del Treball –model únic en el seu sistema constructiu– o els sifons de les fibles del rec Comtal –que avui ningú sap, ja que eren– i ara, estem tristos, sorpresos i esperançats: tristos perquè perdem un edifici notable, sorpresos en veure com reacciona indignada la gent, esperançats perquè tant de bo aquest sobtat interès pel patrimoni i la història es mantingui viu i en futures ocasions no estiguem sols i totes les reivindicacions vagin acompanyades per una gran massa de la ciutadania que permeti aturar qualsevol desgavell.
Esperançats sí, però no ens enganyem, els missatges a les xarxes fan dubtar, no tots contenen arguments raonats, no tots els edificis serveixen per a tot, i no ens enganyem perquè les xerrades sobre temes històrics o les visites culturals guiades continuen buides, no acudint-hi més de quatre gats, o els llibres sobre el nostre passat s’omplen de pols a les lleixes de les llibreries esperant un comprador. Les coses són com són i la cultura no és només un tema intel·lectual, sinó moral.
Esperançats? Home, de les bàrbares actuacions de la piqueta olímpica els anys previs al 1992 que van assolar tot un barri que representava un dels millors patrimonis del passat industrial d’Europa hem avançat molt, llavors cada enderroc era aplaudit, ningú volia escoltar als qui deien les coses pel seu nom i posaven uns jocs olímpics al seu lloc, enlluernats per la torxa olímpica, el vandalisme era legitimat en nom de l’esport.
La història i el patrimoni cultural continuen sent la Ventafocs, no han tingut mai el ressò mediàtic dels documentals sobre animals i natura que a través de televisió han crescut diverses generacions; el passat té mala fama, sovint és incòmode, alguns no en volen parlar per por de tornar-hi i altres en parlen massa, però fent-se’l a la seva mida i obviant allò que els hi és incòmode i a la vista està, després de l’experiència de l’edifici de l’estació, que quan no es té en compte el pressupost, suggerir solucions i usos és fàcil, que també és senzill assenyalar culpables o insultar-los, que com deia Petra Kelly, la fundadora dels Verds alemanys: “Tothom vol tornar a la natura, però ningú vol anar-hi a peu”.
Aquí les persones i les pedres tenen el mateix tractament: postergades i en un oblit total en vida per part de tothom, quan ja no té remei se les valora, perquè ningú no ho pot negar que hi tenim traça i som un país que sabem fer grans enterraments.
Joan Pallarès-Personat.