21 des. La Trabucada: La campanya de l’edatisme.
La Diputació de Barcelona ha destinat milió i mig d’euros a una campanya per promoure entre la societat una mirada enriquidora i positiva cap a la gent gran, vetllant per conscienciar contra els perjudicis discriminatoris de l’edatisme, que menysté a les persones de més edat.
Em sembla que el milió i mig no donarà per gaire més que per publicar grans anuncis a la premsa i mitjans subvencionats i afavorits per la publicitat institucional, també impulsa una iniciativa similar la Fundació La Caixa, que en això de l’edatisme té força experiència tal com tracta –o hauria d’escriure maltracta– als clients que són persones grans o que, sense ser-ho, són menystingudes i desateses perquè no dominen les modernitats bancàries o els tràmits dictatorials que l’entitat imposa pel seu únic benefici.
La intenció és bona, però a la meva infantesa els avis ja deien que l’infern està empedrat de bones intencions. En aquells anys el llenguatge era més cruel, avui no s’escolta massa allò de: “és tan vell que no s’aguanta els pets”, la gent no ho diu massa potser perquè la paraula vell s’utilitza poc, quan és per referir-se a un objecte solem dir antic, quan és a una persona, gran, gent gran, com si dir vell o ancià fos un estigma.
La campanya tira en positiu i afirma que l’edat no és obstacle per anar amb moto o fer qualsevol cosa, i la veritat no ho és més enllà de com un es troba; a la campanya adreçada a conscienciar gent jove i societat en general, li pot sortir el tret per la culata i els que s’ho prenguin al peu de la lletra siguin els que han arribat a “certa edat” i es posin a fer coses per les quals no tenen condicions i els carrers s’inundin d’avis en patinet, iaies fent el botellot nocturn, casals de gent gran creant equips de rugby o col·lapsin les discoteques.
Fa 75 anys l’esperança de vida en aquest país era de 62 anys, avui de 84, tal com hem guanyat 22 anys d’esperança de vida, hem perdut el respecte cap a la gent més gran. Avui és normal que a la sanitat, metges, infermeres o zeladors de trenta anys tractin de tu al pacient encara que en tingui noranta, potser un dels efectes que aconseguirà la campanya serà esborrar el vostè del llenguatge, en lloc de civisme i respecte.
Potser caldria destinar els diners fent o millorant residències de gent gran i, en comptes de parlar d’edatisme, promoure visitar i cuidar als pares i avis i no oblidar-los ni abandonar-los, que tenir-ne cura és una obligació o destinar els diners de la campanya a recordar que envellir és una realitat, que en cap cas vell o vella ha de ser una paraula pejorativa ni ofensiva, que ser vell és molt digne, això sí que seria promoure el respecte i el civisme.
Joan Pallarès-Personat