11 oct. La Trabucada: La faula de la cigala i la formiga en temps de la IA.

Fa una vella dita que de Joans, Joseps i ases en trobem a totes les cases, però ara als xiquets els hi posen més un nom que sembla de gos que no pas Joan o Josep, ases de quatre potes no es veuen i de dues hi ha un munt.

En Joan i en Josep són de la mateixa edat, van anar junts a l’escola, van créixer plegats i es van casar en pocs mesos de diferència, sent en Joan el padrí de noces d’en Josep i viceversa.

En Joan i la seva dona van comprar un pis, lletres i hipoteca, anys estrenyent el cinturó per arribar a final de mes i al més estirar, quan la mainada era petita, quinze dies de vacances a un apartament alimentant-se de pollastres a l’ast.

En Josep i la seva dona van anar a viure de lloguer i cada vegada els hi sortia més a compte. En Joan i en Josep els encantava viatjar, en Joan, hipotecat, no podia, però en Josep feia cada any una gran viatjada: Egipte, Índia, Bali, Mèxic, això sí, en tornar, al setembre, feien un sopar plegats que sempre acabava amb la projecció de diapositives del viatge estival d’en Josep.

En Joan necessitava cotxe per la feina, n’ha tingut tres en tota la vida, canviant-lo quan no hi ha més remei; en Josep no li calia, però sense hipoteca se’l canviava cada quatre anys, triant sempre models dels quals donen estatus.

Poc abans de fer cinquanta anys els matrimonis d’en Joan i d’en Josep van acabar en divorci, però ambdós van refer, al cap de poc, la vida amb una nova parella i mentre en Joan, arrossegant els problemes de dividir el patrimoni, amb els diners de la venda del pis va poder donar l’entrada per un altre i tornar-se a hipotecar i a mirar les despeses, en Josep, sense un coixí, optà de nou pel lloguer, el bon cotxe i les bones vacances.

Avui tots dos estan jubilats i pràcticament cobren el mateix, es troben sovint per esmorzar i parlar, en Joan viu sense cap luxe, però tampoc entrebancs, en Josep no arriba ni a meitat de mes; als esmorzars, mentre un demana un bon entrepà, l’altre no passa del cafè amb llet, ha hagut de canviar dues vegades d’habitatge i el lloguer se li menja la pensió fins al punt d’haver de recórrer a ajudes socials i s’ha acollit al pla de llogar una habitació del pis a un estrany perquè l’administració li atorgui una ajuda a l’habitatge.

A la Grècia de fa vint-i-set segles, Isop va escriure la faula de la cigala i la formiga, que recuperà al segle XVII La Fontaine i al XVIII Samaniego en va fer un poema moral, ara, al segle XXI, el compte continua descrivint la realitat.

El problema de l’habitatge és polièdric i no és només de cigales i formigues, és molt més complex i difícil, però mai s’ha de perdre de vista el soroll que fan les cigales, xitxarres en diuen alguns, passant la vida cantant, mentre que les formigues, silencioses, no paren de treballar i preparar el niu pel mal temps.

En Joan i en Josep han passat per la vida amb les mateixes oportunitats, però amb prioritats diferents, per això el resultat no és el mateix, la sort i la fatalitat existeixen, però a la vida, la tendència del futur sempre és el resultat de com s’enfoca el present.

Els fills d’en Joan o d’en Josep avui ho tenen més difícil, a la Grècia antiga Isop no va imaginar per a la faula la presència d’un tercer animal, el depredador especulador, la cobdícia carronyaire que ofega i esclavitza cigales i formigues, un model social impossible que ha implantat noves versions d’esclavitud, on els càstigs els anomenen mercat i els amos i traficants formen fons d’inversors amb societats anònimes sense pietat ni rostre humà.

Joan Pallarès-Personat.