30 nov. La Trabucada: Les Terrasses, patrimoni nacional
Soc una mica fredolic, ho confesso, potser per això admiro la valentia, o gosadia, de la gent que en ple hivern seu a les terrasses dels bars. A vegades, al pic de l’hivern hi ha persones que a les deu i a les onze de la nit, amb temperatures realment baixes, fan el cafè, la cervesa o el refresc, impertorbables i inalterables al vent i a la serena.
El mateix em passa a l’estiu, em costa molt d’entendre com en un establiment de restauració, amb aire condicionat i ben refrigerat, a temperatures de quaranta graus centígrads a l’exterior, hi hagi gent llangardaix que tant sí com no, vol dinar a la terrassa, a ple sol, perquè el client no sempre té raó i si ell és masoquista i vol suar i patir, no té cap dret a exigir i explotar a un pobre cambrer, que podent fer la seva feina còmodament amb la refrigeració a l’interior, el torturen i el vexen sotmetent-lo als canvis de temperatura i a la bufetada de treballar servint taules a temperatura infernal.
Si Senyors: realment la restauració és una feina dura i desagraïda, segurament els cuiners en ple estiu i amb els fogons encesos, enyoren les terrasses a ple sol, doncs per a elles i ells serien com patis obacs on prendre la fresca.
Però el que realment demostra fins a quin punt, com deia Einstein, l’estupidesa humana és tan infinita com l’univers, ho podem comprovar quan en ple hivern, a temperatures gèlides, hi ha gent que rebutja seure a l’interior dels establiments de restauració, amb bona temperatura, però busca terrasses exteriors dotades d’estufa, i aquí no entro ni amb la prohibició de les estufes de gas, ni en la presumpta sostenibilitat de les elèctriques, ras i curt parlo de seure a una terrassa exterior i utilitzar calefacció.
Francament, ni el millor Eugen Ionescu, ni tampoc l’eximi Samuel Beckett haurien estat capaços d’escriure una millor obra del teatre de l’absurd. Quan passo per davant d’una terrassa amb tremolencs clients arraulits a redós d’una font de calor, inevitablement se m’escapa el riure per sota el nas, immediatament m’imagino a aquella bona gent a la dutxa i no tinc cap mena de dubte que utilitzen el paraigua, no fos cas que es mullessin i les mans, amb tota probabilitat, quan arriba l’hivern, se les renten amb guants de goma.
Tenen tot el dret a fer-ho, la constitució els empara com empara moltes més coses, inclús protegeix als pocavergonyes, llavors com no ha de protegir les terrasses calefactades. Ai les terrasses!!! Aquesta dèria hispana de privatitzar l’espai públic, un tret d’identitat, un orgull ètnic que ens distingeix de la resta del món decadent; caldria que les terrasses, amb les seves canyes i braves fossin declarades patrimoni de la humanitat o, almenys, figuressin a l’escut constitucional.
Joan Pallarès-Personat.