14 juny La Trabucada: Necrofília

Un dels negocis més lucratius és el de la mort, del difunt, com del porc, tot s’aprofita. El primer l’estat, que et cobra per morir-te i doncs que ja no pots pagar, xucla les teves suors amb l’impost de successions i si en queda alguna cosa, ja es barallaran els hereus, i si no hi ha hereus, millor per l’estat que s’ho queda tot: en la ruleta de la vida la banca sempre guanya.

Si quan morts no tens una assegurança, els del servei funerari fan el negoci, un enterrament mitjà a Barcelona costa uns 4.000 euros, sense comptar el nínxol on aparcar al difunt; hi ha enterraments una mica més econòmics, però també molts que passen dels 6.000 euros, el milió de pessetes d’abans.

Si tens assegurança de decessos no t’has d’amoïnar, solen ser complidors, en especial perquè tot i els preus astronòmics dels enterraments, amb les quotes que has pagat al llarg de tota la vida, podien enterrar-te com un faraó, momificat i en una piràmide.

Abans no era així, abans la família i els amics portaven en un baiard al mort de casa a l’església i de l’església al cementiri, a finals del segle XIX les ordenances van obligar que ho fessin els serveis funeraris i la gent no volia, així que es presentaven de bon matí a casa del difunt, aprofitant les defenses més baixes dels familiars després d’una nit de vetlla, se’n diuen el cadàver, d’aquí la dita “Se’n foten del mort i de qui el vetlla”.

Pagui qui pagui l’enterrament, el més fotut és que el difunt no te l’última paraula, els familiars per més que deixi dit que vol i que no vol, faran el que els hi donarà la gana, així potser tal com hi ha el testament vital o la donació d’òrgans o altres voluntats, seria bo que existís, pagant naturalment, una manera de fer un guió del teu comiat, deixar-ho arreglat, fins a fer un assaig, de com vols les coses, tal com hi ha qui organitza festes o casaments, organitzar anticipadament l’enterrament per, entre la resignació, poder morir content.

L’argument de venda d’un producte com l’enterrament programat seria la vanitat, poder anar a l’enterrament d’un altre i dir a la gent, mireu, la meva és més gran i més fosca, la caixa, o la meva corona serà de roses, que són més cares i fan millor olor.

No, no dic cap bajanada, cada vegada és més habitual veure comiats que són una festa, fins gent que disposa reunir als amics perquè bo i traspassat, facin una copa i brindin a la seva memòria, però compte amb l’alcohol, no sigui cas que entonats per la beguda, els amics es passin de la ratlla i la festa acabi en una rua, tots agafats de la cintura, fent la serp i cantant: “Se va el caiman, se va el caiman…”

Joan Pallarès-Personat