21 juny La Trabucada: Periodistes de gargamella.

No informen, criden, som professionals de la gargamella, no els importa ni la veritat ni l’objectivitat, haurien trumfat com a xarlatans en una tómbola a la fira, anunciant a crits els premis de la pilota, la nina xoxona o el cubell de plàstic Tatay, però avui són reputats periodistes que viatgen pel món a costa de la cadena (des)informativa que els paga i cobren un sou superior als de la resta de la professió.
No informen, s’esgargamellen, criden i criden, gooooool, gooooool, gooooool, la seva funció no és informar, és enervar al personal, aixecar passions als adormits del sofà, als avorrits del bar, fer-los patir del cor i dels nervis, captar
audiència i, si cal, mentir, mentir per captar més audiència, capturar seguidors que només volen ser enganyats i escoltar el que volen sentir.
Periodistes esportius? No, mercaders de masses, traïdors a l’esperit d’Olímpia i del Baró de Coubertin. No els importa el resultat, sinó la polèmica, no cal ser objectiu, sinó decantar la balança, però no cap al coneixement, sinó cap a l’enfrontament, sense controvèrsia ells no són res, si el seu missatge no enfronta a la gent, no interessen, no són rendibles als interessos obscurs que mouen l’espectacle del circ dels esports.
No saben parlar, en una transmissió en directe només saben cridar: crits, udols, xiscles, gemecs, sanglots, tot per despertar passions i rivalitats entre clubs, entre localitats o nacions, només els importa acaparar audiència, i si mentre encenen odis entre els rivals esportius i s’esbatussen, ni les destrosses ni els ferits són cosa seva, ells continuaran atiant el foc i dient-se professionals.
Ells continuaran encenent la fornal quan entrevisten algú, buscant el cos, buscant la resposta punyent i insultant cap al rival, la baralla ven, l’harmonia no, i el seu llenguatge serà agressiu, groller i militarista: ariet, atac, mortal,
canonada, batre, derrota i farcit d’anglicismes.
Vivim en dies d’un campionat mundial d’un esport, un dels que més passió desperta a bona part del món, almenys a la nostra òrbita, seria un bon moment per reaccionar, l’afició a l’esport és sana, però cal preguntar-se si volem que
ens manipulin, si cal escoltar la xerrameca atiadora o som prou adults per tenir criteri del qual veiem sense deixar-nos manipular per la seva cridòria, o sinó, fer com Ulisses, que va saber taponar de cera la seva odia per a no escoltar els reclams impúdics de les sirenes.
Si us plau, una retransmissió esportiva és simplement això, la narració d’un joc, ni és una epopeia ni el Desembarcament de Normandia, el xiulet final indica el camí cap al vestidor i la dutxa, no el patíbul pel perdedor. No dramatitzem tant que en fem un gra massa.

Joan Pallarès-Personat