10 maig La Trabucada: Relacions humanes

Llegeixo publicats els resultats d’una d’aquestes enquestes que fan organismes que pregunten a uns pocs, però que paguem entre tots i d’això cobren i viuen, que a l’àrea de la metròpoli barcelonina, només un 16% de la gent encara es fa algun favor entre veïns, majorment els més grans de 45 anys i en els barris més humils, perquè la relació veïnal sol ser minsa.

No m’han preguntat en l’enquesta, però m’aturo a pensar que dels 30 habitatges de la meva escala, setanta o vuitanta veïns al mes estirar, vint anys residint-hi, no soc capaç de dir el nom de la meitat, ni cap ha entrat mai a casa meva, i sols recordo una vegada haver passat del portal del pis d’un veí.

Em saludo amb tothom, no tinc cap enemistat amb ningú, però de la majoria ni sé de què treballen, ni les seves aficions, ni el seu nivell d’estudis, i si en conec alguna afinitat és per haver coincidit amb altres llocs, en alguna entitat del barri o en algun esdeveniment, i prou.

La vida urbana és ben diferent de la rural, per a bé o per a mal, les portes de cada casa són muralles hermètiques, les converses d’ascensor són monosil·làbiques, les salutacions van poc més enllà d’hola i d’adeu.

Abans a les botigues la gent socialitzava, coneixia als veïns, ara no, ara fem compres a l’engròs, als supermercats hi ha caixers automàtics on no cal fer cua, i fora del forn de pa o de la granja del cafè matinal, pocs llocs resten per coincidir amb el veí, inclús als casals i centres la gent va, du a terme una activitat, no té més contacte que amb els que comparteix el fet i encara més pel grup de whatsapp que per relació verbal, i marxa només acabar, potser els únics llocs –i dit sigui amb reserves– on encara es fa vida de poble a la ciutat és en algun bar o cafeteria de barri, no a totes, on encara es poden veure trobades col·lectives, converses animades i estones compartides.

Contrasta que no sapiguem res del veí que fa anys dorm tres metres damunt del nostre llit, però, en canvi, coneixem tots els detalls de la vida d’un mediàtic que només hem vist a través d’una pantalla, plorem a llàgrima viva la mort d’un desconegut però famós, i, en canvi, ens assabentem dos mesos més tard i amb total indiferència, que el veí del costat va morir paret per paret de la nostra.

Sense assenyalar-ne cap de concreta, vivim i patim desgràcies llunyanes, prenem part per un bàndol en conflictes que ni en sabem les causes ni les motivacions, fins ens manifestem pels seus problemes i muntem saraus, i quan ens interessem per algun veí és més per xafarderia o enveja que per caritat.

Joan Pallarès-Personat08