25 gen. La Trabucada: Surt a la tele.
“Surt a la tele”, amb aquesta afirmació molta gent pensa que ja està tot dit. Si un producte l’anuncien a televisió, és bo; si a una persona l’enfoquen dient una bajanada, és famosa; quan la televisió, dona la notícia que un illetrat afirma que la terra és plana, la terra és plana: “Ho han dit a la tele”, no cal preguntar ni el canal ni el programa: Ho han dit a la tele? Paraula de Déu!
La gent compra un producte anunciat a televisió simplement perquè creu que té aval i garantia de qualitat, quan un escriptor surt a televisió parlant del seu llibre, el llibre es vendrà, m’ho deia un llibreter d’una capital de comarca interior que el dia que entrevistaven a un escriptor l’endemà li demanaven el seu llibre.
Associen sortir a televisió en ser famós i tothom imagina que els famosos guanyen molts diners. Diners i fama són els únics indicatius d’èxit pels insatisfets, així envegen la ficció aparenta de la pantalla.
Darrers estudis de mitjans expliquen que avui és mira menys hores la televisió convencional i l’audiència es desplaça a les selectives que ofereixen les plataformes i xarxes, canvien de moliner, però no de lladre, volent triar acaben enganxats pels algoritmes, consumint productes oferts per interessos més obscurs i sense la cotilla garantista de legislacions i normes ètiques dels canals convencionals.
El resultat d’aquests estudis, d’aquest comportament de l’audiència no ha d’estranyar veient el producte que ofereixen les grans cadenes a la recerca de la màxima audiència, amb programes repetitius, cansadors i alienants.
“Surt a la tele” diuen, com si ja estigués dit tot. La televisió és una gran eina, però la història és la història i la humanitat no ha canviat massa, els grecs van inventar el teatre, però els romans superaren l’audiència, els espectadors, amb el circ, una oferta que omplia a vessar perquè a la plebs li agradava la sang, és dèlia per cridar, cosa que en el teatre no podia fer, el món és com és.
Si l’imperi romà no hagués caigut, avui el futbol no existiria, els espectacles de gladiadors i feres encara continuarien apassionant el públic, les grans multinacionals comprarien els drets de transmissió per oferir-ho en canals de pagament, els mitjans parlarien del traspàs de les grans figures de l’espasa, la forca i la xarxa, a les finals anirien a combatre a Aràbia i tots contents que el “Panem et circenses” continua funcionant, és políticament rendible, però si no surt a la tele, no existeix.
Joan Pallarès-Personat.