03 set. Les samarretes
Primer diumenge de setembre, comença el curs, encara que el país, políticament, porta a la motxilla assignatures que no ha superat i el que li pot costar, si és que les supera. Posats a parlar de política prefereixo més fer-ho ara que diumenge vinent, quan la proximitat a l’Onze de Setembre sempre és conflictiva en una terra amb massa gent que té la cua de palla i s’esvera només sent un flabiol.
Diu que no s’ha de jutjar a la gent per les aparences, però si veig algú despullat, encara que sigui a la platja, crec que és un nudista (o naturista, ningú s’ofengui) i si el de la taula de davant només menja verdura, o es vegetarià, vegà, o fa règim, el mateix que si porta una samarreta del Barça, no tinc dubtes que el Florentino no li deu caure massa bé.
De samarretes volia parlar jo, i de política també, del que se’n diu samarretes de combat, aquelles que van començar fa més de quaranta anys amb un sol dibuixat que deia “Nuclear? No gràcies” i que qui més qui menys en té un grapat: “Espanyol jo?”, “Lo Riu és vida”, “Independència”,”Bon cop de falç”, “Sant Andreu és un poble”… i de colors, blanques, negres, grogues, liles, verdes, blaves, tot el cromatisme, fins les fúcsies i les porpres.
Els catalans devem ser els ciutadans del planeta amb més models de samarretes reivindicatives, cada Diada de cada any ens en venen una. Cada campanya: una samarreta. La vocació catalana de fer de pancarta ambulant hauria de moure la curiositat d’aquelles saberudes universitats americanes que fan estudis profunds sobre tantes coses que no serveixen de res.
En el fons, potser tanta afició al tèxtil no és més que un reflex de la nostra personalitat, com el pa amb tomàquet per aprofitar el pa sec o els canalons per Sant Esteve. El substrat d’un passat industrial, la mica que tenim tots de fabricant de Sabadell i viatjant de Tarrassa, explica la debilitat per les samarretes i, de fet, ho hem sabut exportar, perquè reivindicativa no, però la del Barça se la compren tots els “guiris” davant de la Sagrada Família o, de manera compulsiva, el Barça mateix té dotze samarretes diferents cada temporada, que per alguna cosa són més que un club, no com els castellers, que sempre porten la mateixa i molts, bruta.
Ho deia més amunt, no s’ha de jutjar per les aparences, però ningú no es creu que una noia es feminista sinó porta la samarreta lila, independentista sense una samarreta amb missatge, ecologista sense anar de verd, tothom s’ha de mostrar, que al cap i a la fi, anant com anem, algun dia tornarem a veure capellans amb sotana, però maleim els uniformes i els tillem de totalitaris… I així anem, mesurant com som d’anarquistes, ecologistes, independentistes, feministes, esportistes, pel nombre de samarretes que tenim els tenim al armaris.
Repasso les hemeroteques, busco fotografies, trobo alguna cosa del passat samarreter: a una Bernadette Devlin a l’Ulster dels anys setanta, altres als Estats Units, Filipines, el mocador blanc de les Mares de la Plaça de Mayo, res comparat a la nostre febre i repassant la història arribo a la França del 1795, allò si que va ser una revolució de debò i, es veu que no els hi calien samarretes, els revolucionaris tothom els deia els “sans-culottes”.