Lladre de moments

01 juny Lladre de moments

Quina sort que he tingut, han agafat, com jo, la sortida en globus. No les tenia totes que així fos. Hagués estat una veritable pena no haver coincidit. Els dies passen de pressa. Tres de perduts a Istambul, i ara que els he trobat, he d’aprofitar tots els moments que viuen per gaudir-ne i sentir-los com a propis.

Ahir a l’hotel va ser fantàstic. Van sopar al jardí en una taula apartada, il·luminada només per una espelma perfumada. Em vaig posar en una de propera però, allunyada suficientment, per no sentir la conversa. El que sí tenia era una visió perfecta, sobretot d’ella, li veia la cara amb les faccions i els gestos marcats per la llum tènue del ble tentinejant; tot un gust per als meus sentits.

Parlaven molt i reien sense traves, ell li acariciava la galta i ella, com si fos un peluix, enfonsava a la pell la carícia rebuda. Endevino el seu cutis suau, vellutat, càlid, una delectació.

En la solitud de la meva habitació somiava el seu cos i el meu junts.

Per uns moments he dubtat de si podríem pujar al mateix globus, però ha estat possible. Ara, per fi, ens enlairem. Ell l’agafa amb delicadesa, com si s’hagués de trencar, i ella es deixa. De ben segur que són amants, han fet una escapada de plaer, d’amagat. Potser han dit que tenien un viatge de feina, potser ella no té parella, l’home està casat, té fills?

Té una veu dolça i modulada, la d’ell aflautada, massa cridanera pel meu gust. La dona explica el formigueig que sent a l’estómac en enlairar-se i fa exclamacions davant la bellesa que tenim als nostres peus. Ell li detalla la mecànica del globus… Si jo estigués al seu costat em deixaria portar per la màgia del moment i li diria a cau d’orella l’emoció que tot plegat em reporta.

Impacta contemplar, des de l’aire, el paisatge que hi ha a sota nostre. És un terreny ferit, esquerdat per les inclemències del temps. Les punxes que sobresurten, s’alcen altives i orgulloses de la seva resistència, també se saben belles i admirades. El sol surt de darrera del volcà Hasa Dagi i, com si fos una paleta de pintor, gris, blanc, rosa, salmó, groc, verd, irisa de tonalitats de forma harmoniosa l’extensa vall irregular i anàrquica. Ho contemplo amb ulls extasiats.

El vent li esbulla la melena rossa i ondulada, em recorda la costa de la meva enyorada Lisboa, quan el Tejo conflueix amb l’Atlàntic. L’oceà engoleix amb bravura el riu que mansament li arriba i, abans de ser sotmès a la força marina, ondula una petita resistència.

M’apropo una mica més a ella, la inestabilitat del cove m’ajuda, com un esquitx d’aigua, un floc del seus cabells m’ha tocat la galta. El seu escalf em duu records d’anys enrere a la meva Lisboa natal, al barri de la Baixa. Vaig ser feliç, molt feliç durant un temps massa curt. Després, l’abatiment i la indefensió.

Potser m’apropo en excés, ella fa com si busqués un altre espai. El vent sec i càlid m’esgarrapa la cara i unes llàgrimes fugisseres llisquen galtes avall. Ja he tornat a caure en la melangia. M’aparto del seu costat, m’allunyo tant com puc, que no és gaire. Sento amb claredat la seva veu, sembla trista. S’eixuga unes llàgrimes, potser és el vent? Potser és melangia també? Ell s’aparta, no intenta consolar-la. Si estigués al meu abast fer-ho! Amb quin goig l’abraçaria i l’amanyagaria!

Perdem alçada, ja retornem al punt de partida.

Agafats de la mà se’n van cap a l’autocar. M’allunyo, vull recordar la Piedade, les caminades per l’Alfama repenjada al meu braç, amb un somriure de satisfacció als llavis. No sé per què en Xosé va actuar d’aquella manera! No l’hi he perdonat mai. Li confiava amb tanta vehemència la nostra relació que li vaig despertar una enveja traïdora i va voler provar la dolça mel i se la va fer seva. L’amargura i la rancúnia em van foragitar de la ciutat estimada.

La feina em va prou bé, visc còmodament, no em puc queixar. Sovint, però, necessito reviure la felicitat perduda, encara que sigui a través de la dels altres, i retrobar-me amb el dolor, deixar que em penetri en els sentiments més íntims, aquells que resten any rere any enquistats en el record.

Elena Bigas

No t'ho guardis per a tu sol!
Tags:


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies