25 maig Llibertat tèxtil
Com si fos un calendari litúrgic, cada any, quan arriba el temps de Pasqua, a mesura que s’apropa la diada de Corpus, a la nostra societat es produeix la resurrecció de la carn, vull dir que, en pocs dies, passem de deixar l’abric al penja-robes a la màxima exposició dèrmica del nostre cos, tal que a vegades costa diferenciar en algunes persones quin és l’equador entre anar vestides i la nuesa.
De sobte arriba el temps de la calça curta, el jersei que deixa el melic a l’aire, l’escot o l’esquena generosa. Ve de lluny, de quan l’any 1960 la Mary Quan i l’André Courrèges van posar de moda, encara que els papers diuen inventar, la minifaldilla, tot i que feia quinze anys que Louis Réard havia dissenyat el biquini, nom inspirat en una illa on feien terribles experiments atòmics.
Durant uns mesos no patiran ànsia els qui porten la pell guixada com si fos la porta del vàter d’una cantina, perquè ara no està mal vist anar ensenyant la ceba i fins la podem ensenyar qui de joves vivíem la prohibició del biquini en piscines públiques o l’accés a establiments si no portaves corbata. Mai és massa tard i l’avi i la iaia, avui a la vellesa, podem prendre’ns revenja de tanta repressió que ens havíem d’empassar i ningú ens dirà res si ens passegem amb els calçotets per damunt del pantaló.
Diuen els experts que la Terra produeix prou aliment per a nodrir abastament a tots els seus habitants, però mentre mitja humanitat té problemes de colesterol, sobrepès o obesitat, l’altra meitat és mort de fam i desnutrició.
En la indumentària passa igual, la llibertat que tenim al nostre voltant no la gaudeixen milions de persones, en especial dones, a molts països del món, llocs on no només és impossible, sinó delicte greu mostrar la pell, allà no existeixen melics, escots, esquenes ni cuixes, ni tan sols els cabells.
Hi ha milions de persones al món, gairebé totes dones, que per invocació interessada i mal interpretada de textos que mai enlloc especifiquen cap peça d’indumentària, són obligades a vestir d’una determinada manera.
En ple segle XXI, tot i el xoc de civilitzacions en la globalització, el seny fa caure qualsevol argument filosòfic, ètnic, religiós, moral o ètic que justifiqui una imposició en aspectes personals, però llavors sempre surt qui encara s’ancora invocant aspectes identitaris, com si la roba tingués ADN o existís un genoma tèxtil, quan l’única identitat del seu humà és el seu dret a la llibertat i la democràcia no només són urnes i el dret al vot, sinó també el de triar el color de la roba i mostrar la pell.