21 nov. Lo cap pelat

Fins fa uns anys ser calb era una creu, l’alopècia constituïa un veritable martiri, la paraula calb era pejorativa, en molts casos un insult i els calbs havien d’aguantar tota mena de bromes, algunes de mal gust, sent assenyalats i objecte de befa.

En un espectacle la vedette treia a un calb a l’escenari com a èxit segur, feia més gràcia, era més ridiculitzable; en una pel·lícula el dolent era calb o el tonto que feia el primo, com en Sazatornil quan es treu la perruca a La Escopeta Nacional i tothom riu.

Al anys seixanta als calbs se’ls deia Beatles descapotables i ells es defensaven dient que ho eren per tenir un excés d’hormones masculines o que mai ningú no havia vist un burro calb. Que a molta gent li feia angunia una calba ho prova la quantitat d’anuncis que hi havia a la premsa, des d’elixirs meravellosos que feien créixer el pèl, locions que n’evitaven la caiguda, pintes especials, perruques de tota mena, clíniques que segurament en lloc de fer-te créixer el pèl, te’l prenien amb els quartos, i tot un munt de negocis de picaresca muntats al llargs dels anys, murrieries que duren fins avui amb discutits viatges per fer empelts i trasplantaments pilosos a Turquia.

La història ens parla de calbs il.lustres: Carles II, anomenat el Calb va ser un rei franc al qual s’atribueix, amb el Comte Jofre, contràriament i de manera antagònica anomenat el Pilós, el Pelut, el protagonisme entre els dos de la llegenda sobre l’origen dels quatre pals de la senyera catalana.

Sant Pere apòstol o Sant Ignasi de Loiola eren calbs, ho va ser el Mathama Gandhi, Charles Darwin, Edison o Winston Churchill, també Confuci, Sòcrates, Aristòtil, Hipocrates, Juli Cèsar, Leonardo da Vinci, William Shakespeare, Galileo Galilei, Sigmund Freud o Pau Casals.

Un calb abans no podia fer de prota en una obra de teatre, mai no seria el galà, ni el príncep en un conte, ni era adient per a un esportista, tampoc per un ofici on es requeria bona presència i pobre de la noia que tenia un xicot calb, les amigues li deien si l’havia trobat a les rebaixes, ser calb, a més a més, feia vell.    

A les acaballes del segle XXè les coses van començar a canviar, per semblar jove ja no calia portar tantes grenyes com els de Liverpool, ni tampoc semblar un hippie. Els calbs ja no van continuar sentint-se mai més comparats a aquell actor del cap afaitat que va ser el Yul Brynner perquè, poc a poc, la gent volia anar de Yul Brynner, ell, que va morir el 1985, havia deixat escola i sense saber-ho va ser un influencer abans d’hora.

Al segle XXI, mentre hi ha homes que porten cua, castanya, cresta, coloraines o el que els hi plau, la tendència capil·lar general és la de rapar-se, quan no passar-s’hi la dalla de manera que avui es fa força complicat distingir a qui va pelat perquè ho vol, del qui hi va perquè no té pèl, i qui més, qui menys, s’afanya a mostrar ben orgullós la closca.

Com per art d’encantament s’han acabat cabòries, preocupacions i dècades d brometes, ara el cap pelat ja és ben digne. Les modes sempre són modes, van i venen,, però la de pelar-se la closca és còmode, higiènic i, sobretot, solidari, perquè iguala als homes i elimina aquelles absurdes discriminacions i perjudicis que ara, mirats pel forat del pany, ens fan posar les mans al cap, un cap que en aquell temps l’escalfàvem sense raó.        

Joan Pallarès-Personat