24 nov. Mentides

Les excuses no són mentides, no és greu enganyar a algú per evitar-li la desesperació, d’això se’n diu mentides piadoses, també la vella sentència llatina “excusatio non petita, accusatio manifesta”, deixa clar que qui dona massa explicacions quan no els hi pregunten, vol dir que alguna cosa amaga o que no té la consciència neta.
Saber mentir és un art, hi ha veritables artistes de la mentida, però ho fan tan bé que passen inadvertits, si ningú no detecta una mentida, la major falsedat passarà per veritat, però tal com diuen que no existeix el crim perfecte, tampoc existeix la mentida perfecta, només és que no sempre encertem el camí que ens porta a la llum de la veritat.
Les contradiccions són el taló d’Aquil·les dels mentiders, els professionals de la mentida saben mantenir el mateix relat peti qui peti i passi el que passi, la resta dels mortals canvien les explicacions segons les dubtes que li presenten els interpel·ladors, i això els perd, un cop et canvien el relat una vegada vol dir que a l’anterior t’havien enganyat i, qui enganya una vegada n’enganya cent, el mentider està descobert, la seva credibilitat serà zero.
Malgrat la baixesa moral que representa mentir i el rebuig social que té, en molts estrats de la nostra societat des de la política a la publicitat, passant pels mitjans de comunicació o els “espontanis” amb ínfules d’obtenir notorietat, es menteix molt, essencialment perquè mentir no només és de franc, sinó que surt rendible i gaudeix d’impunitat.
Fa la dita que s’agafa abans un mentider que coix, generalment els que viuen del rèdit de les mentides, siguin polítics o no, quan se’ls descobreix, la primera fase consisteix en dir que no hi eren, que no en sabien res, desprès que és una calumnia conspirativa contra ells.
En una nova fase, diuen que si, que ho sabien però no ho sabien del tot, per començar a donar a cada explicació una versió, tantes versions com explicacions, per a passar pantalla i a la fase següent enrocar-se donant la culpa als altres, atribuint-los tots els mals i culpes.
Rarament els mentides acceptaran mai la seva conducte falsa i hipòcrita, ni desprès de demostrat i provat i ser condemnats pels tribunals en enèsima instància, abaixaran el cap. Ni demanaran perdó, ni sabran perdre la partida.
El mentider patològic és un malalt i, com a tal, digne de misericòrdia, qui menteix per lucre i per interès, no és un malalt sinó un delinqüent i el deure de les autoritats és protegir la societat dels delinqüents, el mal és que sovint l’autoritat que ens hauria de protegir, ens menteix.

Per Joan Pallarès-Personat.