25 març Mes de mars
Em permeto aquest darrer 7 cèntims del mes de març titular-lo com heu vist després de tenir la sensació de viure en un planeta de marcians, que en anglès és una paraula homòfona al període en què arriba la primavera i precedeix l’abril. Si ara ja fa un mes assistíem amb sorpresa a l’esclat d’un conflicte bèl·lic que amenaçava en una catàstrofe nuclear, a la darrera setmana hem tingut uns episodis informatius vinculats al trànsit que formarien part més aviat de l’univers dalinià que no pas d’un país que podríem encaixar en el que seria mínimament raonable.
D’una banda, l’entrada en vigor de la nova llei de trànsit, que ha coincidit amb les protestes d’una part, minoritària, dels transportistes professionals, que han posat el crit al cel perquè el preu del carburant s’ha enfilat fins als núvols. Crec que temps enrere ja vaig clamar contra aquestes normatives fetes amb el cul i que, de retruc, també afectaran el nostre estimat barri de La Sagrera, perquè ens agradi o no els nostres carrers continuaran sent creuats per cotxes, camions, motos… i patinets i bicicletes. Ara els usuaris de patinets elèctrics estan obligats a portar casc, una mesura raonable però segurament insuficient, veient com d’esverats acostumen anar els qui circulen amb aquests enginys de manera totalment negligent per allà on se’ls escau. Ja no poden circular per la vorera, però ja us avanço que la guàrdia urbana continuarà deixant-se torejar pels infractors tal i com ve fent des de fa temps i els vianants seguirem estan desprotegits i exposats a accidents que aniran a més.
Metre i mig només en un sentit
També hi ha novetats en l’àmbit ciclista, en aquest cas per endurir les sancions a aquells vehicles que no respectin el metre i mig envers les bicicletes. La norma, en canvi, no reclama que els ciclistes observin la mateixa distància respecte als vianants, de manera que aquells que opten per intimidar els qui circulem a peu per les voreres ens continuaran passant arran nostre sense que hi hagi cap precepte legal que ens empari.
Pel que fa als vehicles de més entitat, s’endureixen també les sancions per a aquells que incorren en actituds incíviques com ara llençar cigarretes per la finestra. Tan fàcil com seria prohibir fumar mentre es condueix, que pot resultar tan o més perillós que la manipulació del mòbil, que ara també està molt més penalitzada que abans. El que no sé és si els ciclistes, o patinadors, que van amb el mòbil a la mà (i amb els ulls al mòbil) també seran sancionats amb sis punts del carnet… que tal vegada ni han arribat a obtenir.
Jutjats contaminats, jutjats contaminants
Per si no n’hi havia prou, aquesta setmana ens ha sorprès en el tema del trànsit amb una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que darrerament sol caracteritzar-se per les seves insòlites decisions. El TSJC ha decidit deixar sense efecte la zona de baixes emissions, que va entrar en vigor ara fa 27 mesos. Al seu entendre, l’ajuntament no va justificar de manera objectiva la mesura. Tant se val que les autoritats europees reclamin passes endavant per lluitar contra la contaminació. Així les coses, ara els qui van decidir fer cas omís de les noves normatives i han estat circulant, i contaminant, per la nostra ciutat poden recórrer les multes que els hi hagin estat imposades. En canvi, els qui vam optar per desprendre’ns dels vehicles vells, fins i tot malvenuts perquè el rendiment que oferien era molt més eficient que molts dels municipals que segueixen passejant pel barri, no tindrem cap dret a reclamar. Ens haurem d’empassar la rabiola com ens haurem de continuar empassant el fum amb què empudeguen el nostre entorn els conductors més insensats i més insolidaris.
Hom arriba a sospitar que els jutges del TSJC, en comptes d’adoptar les decisions més raonables, sempre es decanten per les alternatives que fan més tuf. Amb decisions tan frívoles com aquesta només s’aconsegueix que l’opinió pública es mostri desconcertada i perdi la confiança en les institucions. Això comporta escepticisme i que la societat, en general, es desentengui de les seves responsabilitats. En poques paraules: que tot se’ns en foti. I això, amics meus, és molt, molt, perillós.
Jordi Vilagut