22 maig “Porca miseria”!, però amb tarja
Sóc a la barra del bar proper a casa i escolto un client que demana “Un tallat curt de cafè amb llet descremada natural, amb sucre morè”. El sol·licitant s’ha estalviat tant dir bon dia, com si us plau, però si la seva comanda fos un telegrama, que cobren per paraules, li sortiria ben car.
Li serveixen, se’l pren i pregunta “Quant és?. Li diuen que euro amb trenta i ell ordena sense ni preguntar: “Amb tarja!”. Obrint la seva cartera li clisso una munió de targes, una veritable col·lecció de tots els bancs i caixes del món, m’imagino que si de debò té compte en totes aquelles entitats, i encara més si li cobren quota de manteniment, deu ser un potentat farcit de diners, però en canvi, la seva butxaca està més pelada que un jonc.
Tanta gent clamant per el seu dret a la intimitat i per la protecció de dades, però mai no recelen de com se’ls pot controlar costums, vicis, horaris i tota la seva vida pagant amb una tarja. Tanta animadversió al fisc i a Hisenda però li faciliten graciosament la feina de control contribuint a minimitzar la circulació monetària, que les autoritats ens presenten com una maledicció que afavoreix el diner negre o el blanqueig del narcotràfic en un païs on hi ha plantacions de marihuana fins als escocells de l’arbrat.
En un tres i no res, els que continuem pagant bitllo bitllo som una espècie en perill d’extinció, no tant perquè ens deixem impressionar per una tarja, sinó perquè trobar un caixer automàtic –que de caixers d’ofici ja no en coneixem– per a rescabalar la cartera, constitueix més que un desplaçament, a vegades una expedició.
Tota la vida en anar a fer el cafè o la cervesa amb un grup d’amics, un dia pagava un i un dia ha pagava un altra, avui ja no es fa així, deu seu per allò que la dita “A Sant Andreu cadascú es paga lo seu” s’ha pandemitzat i escampat tant que ara he vist matrimonis (o parelles convivents que amb això no m’hi poso) que cadascú es paga la seva part, els cambrers van boixos a l’hora de cobrar, al tros de la barra on hi ha la caixa es formen unes cues com si fos un cinema, i la paraula convidar potser l’acabaran prohibint i penalitzant.
Diumenge passat (*), al barri, al bar de sempre, hi havia un grup de set o vuit xicots que van fer les seves consumicions de beguda i tapes que abonaren cadascú la seva part i tots en tarja o apropant el mòbil a l’andròmina de cobrar.
El darrer li va preguntar a la mestressa que si fent-li un “bizum” li podia donar cinc euros per a la màquina de tabac, que no portava diners i, de moment, les màquines de tabac no estant per romanços ni targes i s’alimenten amb monedes de curs legal.
La mestressa li ho acceptà bonament, li facilità les coordenades del seu “bizum”, el xicot trucà a la seva mare, li demanà cinc euros per “bizum” al seu mòbil que, en rebre’ls els reexpedí a l’establiment i, tot seguit aspirava el fum de la primera cigarreta d’aquell paquet que, ben mirat, el seu preu era el de mercat, però el seu cost tenia més valor que els “Dotze Treballs d’Hercules” amb els que Heracles, segons la mitologia grega, fou sotmès en penitència.
Alguns creuen que pagar amb tarja fa modern, però quan a certa edat ho has vist gairebé tot, t’adones que això del plàstic, inclús incorporat al terminal del mòbil, no és res més que la versió digital i informàtica de la llibreta d’abans, aquella llibreta que tenien els botiguers i que molts recordem de fa quatre o cinc dècades, quan parades del mercat, botigues de queviures, forns de pa o tabernes, apuntaven la despesa diària i dissabte, en cobrar la setmanada, passaves a redimir el deute, llavors era exactament com ara, la gent també anava sense efectiu a la butxaca, però amb la diferència que els bancs no hi feien el negoci ni cisaven una part de cada compra, llavors tot quedava entre la botiga i el consumidor, ara els néts dels pobres continuen sent pobres, no en va ho he escrit moltes vegades: Ser pobre és etern i a més té efectes retroactius.
(*) Al llarg de la setmana he vist dues vegades més una cosa igual.
Joan Pallarès Personat