24 jul. Quan se’ls hi enganxa la cadira
Va per endavant que considero la pandèmia una realitat vigent, només que l’enfoquen d’altra manera, tenim millors eines i en sabem més, però de l’experiència passada només quatre gats han après la lliçó. La resta, cagats de por feien bons propòsit, entre aplaudiments i brindis solidaris, però quan s’han vist les orelles, han tornat a la supèrbia i a trepitjar tot el que poden.
El pinxo ara és més fatxenda que mai, el funcionari mandrós té més ressorts per a tocar-se la pera, a les botigues, a la cafeteria, a cal metge, tothom té pressa, sembla que el microbi els hi ha encomanat el mal de San Vitto..
Saber governar és aprofitar les oportunitat i l’aturada d’activitats en el confinament i les restriccions, aquella davallada del turisme, nul·la demanda de transports, aturades industrials, eren una excusa excel·lent per a planificar una represa corregint errades, tasca que majorment es podia fer teletreballant, i propiciar un retorn eliminant llast i vicis.
Però governar dos anys y mig amb el personal entretingut és una bicoca, ara continuem tenint un mal de cap amb el microbi i els mateixos o pitjors problemes que fa trenta mesos i no parlem ni del tràfic ni dels preus: rodalies és un desgavell, el transport públic fa figa i el taxi continua barallat amb les VTC; l’aeroport no xuta ni creix, les escoles treuen fum, les voreres més envaïdes de bicicletes i patinets que no miren qui ho va parir, brutícia, els gossos, àrees intransitables a causa del turisme massiu, els botellots, les borratxeres i els que es pixen pel carrer, lladres i atracadors al centre i en ple dia, agressions sexuals constants, una ciutat que sembla un corral amb taules i cadires escampades als llocs més inversemblants, totes les parets guixades i en gosen dir-ne art, la càrrega i descàrrega, el campi qui pugui i es continua carregant els neulers contra els creuers turístics, com si el turista amb la butxaca plena de diners per gastar molesti i en canvi s’hagi de beneir al carallot que s’hostatja d’amagat i il·legal, es passeja per la ciutat mig nu i amb una ampolla de Font Vella sota el braç per a no gastar-se un duro en un refresc, protagonitza gresques nocturnes o destroces urbanes aprofitat partits de futbol.
S’han deixat passar massa trens buits i ara que venen plens ni havien escombrat l’estació (i de la sanitat i el que aguanta el personal actiu i els pacients, ja em parlarem, que es molt llarg i avui no hi ha temps per a tot).
Tots tenim molt clar el que és la corrupció o la prevaricació, aquesta justícia en precari que patim, té alguns mecanismes per a combatre aquesta xacra i aquests abusos massa freqüents per part de poderosos de l’esfera política o econòmica, també aquesta mateixa justícia té mecanismes encara no prou resolts i sempre eternament lents, per garantir el bon nom d’aquells que sobre la mentida, els hi ordeixen una trama per a fer-los mal, justícia que no castiga com cal la difamació a les persones honestes orquestrada per professionals de la calumnia.
Tampoc la justícia no té cap recurs, ni hi ha cap llei que defensi a la ciutadania del delicte d’incapacitat manifesta, ni el de tantsemenfotisme, l’abandonament de funcions, o la planificació errònia consentida per part dels governants, no hi ha jurisprudència sobre l’exercici del poder irresponsablement, encara que es justifiqui l’autoritarisme en una suposada participació ciutadana, un concepte utilitzat ad nauseam que causa rebuig frontal entre els veïns que han entès que rere el tgermini grandiloqüent, no hi ha més que una maquiavèl·lica i diabòlica presa de pèl.
Joan Pallarès-Personat